Atret per gèneres diversos, fou una figura representativa del Modernisme conservador. S’inicià a La Renaixença i de seguida quedà vinculat al modernisme, i publicà a Gent Nova, El Poble Català i La Novel·la d’Ara. Així mateix fundà i dirigí la revista Joventut (1900-06), que exercí una gran influència i des d’on donà a conèixer Víctor Català. També s’ocupà de la crítica teatral a El Teatre Català. Participà als Jocs Florals de Barcelona, d’on fou secretari del Consell Directiu i mantenidor. Marginat pels noucentistes, acabà arrenglerat amb l’antinoucentisme de Francesc Matheu, tal com reflecteix la peça satírica La Veu del Poble i el Poble de La Veu (1910), escrita amb Frederic Pujolà.
Escriví els reculls de proses Impressions i records (1899), Fent camí. Aplec d’estudis i narraccions (1905), De lluny i de prop (1911), Proses velles (1918) i Contes que no són contes al número 286 de la col·lecció “Lectura Popular”. S’hi detecten elements característics de la manera com el modernisme tracta la temàtica rural, els quals amb el temps es van diluint en el costumisme. També és autor de diverses novel·les breus: El manso (1908), Tretze (1917), Aura (1923) i La taverna dels desanimats (1925).
Poeta espontaneista i vitalista influït per Joan Maragall, publicà els reculls Esteles (1907), Del cor als llavis (1910), Poesies (1913), al número 16 de Lectura Popular, Collita (1916), A mitja veu (1920), on domina la temàtica amorosa, i Lluís Via. Poesies (1924). Amb Apel·les Mestres compongué el llibre de versos satírics Epopeia en redolins, però en redolins dels fins (1924), que signà amb el pseudònim d’En Gira-Montanyes.
El 1926 acabà el drama Per dret diví, d’Àngel Guimerà, de qui fou deixeble i de qui traduí algunes obres al castellà. També traduí peces de Rostand i de Perrault; i el 1925, Poesies de Lorenzo Stec-chetti. El 1923 ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres. Els darrers anys de vida, com ocorregué a molts escriptors de la seva adscripció, visqué notòriament oblidat.