En conjunt, però, la Via Làctia és visible a ull nu en una nit clara i lluny de la resplendor de les ciutats. Bé que sovint l’expressió Via Làctia és utilitzada com a sinònim de la Galàxia, pròpiament la Via Làctia és només el perfil de la Galàxia, és a dir, la zona de la Galàxia de més elevada densitat d’estels. D’altra banda, la Galàxia és, de fet, la galàxia a la qual pertany el sistema solar. Tots els astres visibles a ull nu també pertanyen a la Via Làctia, excepte els dos núvols de Magalhães i la nebulosa d'Andròmeda, que són tres galàxies relativament pròximes a la Via Làctia.
Malgrat que el fet d’ésser inclosa la Terra en el si de la Galàxia ha dificultat l’observació de la seva forma, hom ha arribat a la conclusió que la Galàxia és una galàxia espiral, el nucli de la qual és situat en la direcció de la constel·lació del Sagitari. La Via Làctia té una massa aproximada de 2 · 1014 masses solars, conté aproximadament 100 bilions d’estels i té un diàmetre aproximat de 80.000 anys llum i un gruix màxim aproximat de 20.000 anys llum. El Sol és situat sobre el pla equatorial de la Galàxia (és a dir, sobre el pla que talla la Galàxia en dues parts iguals i que és paral·lel als seus braços espirals) i a una distància de 27.000 anys llum del centre galàctic. A més, entorn del centre galàctic, ocupant un volum esfèric de diàmetre superior al de la Galàxia, hi ha una gran quantitat de cúmuls globulars, distribuïts per l’espai d’una manera gairebé uniforme, que constitueixen l’anomenat halo galàctic.
D’altra banda, les observacions radioastronòmiques han demostrat l’existència d’un braç espiral situat a 9.000 anys llum del centre galàctic. A continuació hi ha un segon braç, que és anomenat del Sagitari, i un tercer braç, dit d'Orió, dins el qual hi ha el Sol. A 35.000 anys llum del centre hi ha un quart braç galàctic, el de Perseu, i, finalment, un cinquè braç és situat a 50.000 anys llum.
Hom ha comprovat que tota la Galàxia gira entorn d’un eix que passa pel centre galàctic, bé que aquesta rotació no és homogènia. Així, el disc central gira com un sòlid. A continuació d’aquest disc hom troba una segona regió, de velocitat constant, la qual va aproximadament a 200 km/s. Finalment, hi ha una tercera regió, en la qual la velocitat decreix quan augmenta la distància a l’eix. El Sol és dins aquesta darrera regió, i la seva velocitat de rotació entorn de l’eix galàctic és de 220 km/s.
Dues representacions de la Galàxia: a dalt, des del pla equatorial (la Via Làctia pròpiament dita); a baix, perpendicularment al pla anterior
© Fototeca.cat
Arran de la confirmació, l’any 2005, de l’existència d’una barra central de la qual surten els braços espirals, la Via Làctia ha estat classificada com una espiral barrada de tipus SBc. El bulb central té aproximadament 1 kpc d’extensió. Al voltant de la Via Làctia existeix un gran nombre de galàxies nanes formades per uns pocs milions d’estrelles o fins i tot menys. Algunes d’aquestes galàxies són tan febles que és molt difícil detectar-les. Les forces de marea exercides per la nostra galàxia han anat disgregant moltes d’aquestes galàxies nanes, que avui en dia es mostren com corrents d’estrelles més o menys disperses al llarg de l’òrbita de la galàxia original. Actualment es creu que la Via Làctia es formà d’una forma ràpida i en dues fases diferenciades. En la primera fase, s’haurien format la majoria de les estrelles i els cúmuls globulars de l’halo de la galàxia; en la segona fase, més lenta, s’haurien anat afegint galàxies nanes. Les estrelles més antigues de la Via Làctia tenen una edat aproximada de 13.000 milions d’anys, i els cúmuls globulars tenen edats de fins a 12.600 milions anys. Això fa pensar que la formació de la Via Làctia començà en una edat molt primerenca de l’Univers, datat actualment en 13.750 milions d’anys.
L’estudi de les dades obtingudes pel telescopi espacial Spitzer de la NASA (2008) ha mostrat que la galàxia, com la majoria del seu tipus, té només dos braços espirals principals, i no pas quatre, anomenats l’Escut-Centaure i Perseu, que neixen als extrems de la barra central. L’estudi es basa en el càlcul de densitats d’estels, i es dugué a terme mitjançant l’anàlisi de més de 800.000 imatges infraroges que contenien un total de 110 milions d’estels. Permeté descartar l’existència dels anomenats braços Sagitari i Escaire, ja que no es trobà cap canvi mesurable del nombre d’estels allà on hom creia que havien d’ésser.