Vida i obra
Cursà els estudis primaris a Perpinyà. Més tard anà a Carcassona i París, on estudià crítica musical i periodisme; tanmateix, en posar-se malalt, tornà al Rosselló. L’any 1875, a vint-i-vuit anys, fou nomenat sotsbibliotecari de la biblioteca municipal de Perpinyà. En principi, res no semblava orientar-lo cap a una carrera d’historiador de les terres catalanes: ni pel seu naixement en terra de llengua occitana, ni per la seva carrera de crític musical i de periodista. Però, ràpidament, s’interessà per la seva nova tasca, fins i tot abans de ser nomenat bibliotecari en cap de l’esmentada biblioteca el 1880, càrrec que ocupà durant cinquanta anys. El 1876 conegué J.B. Alart, erudit i arxiver departamental, del qual obtingué un gran ajut en l’orientació de les seves investigacions. El considerà el seu mestre i li reconegué el mèrit d’haver reunit una quantitat immensa de documentació i, també, d’haver donat a conèixer una sèrie de dades històriques fins aleshores desconegudes. L’historiador perpinyanès J. Calmette, tot reunint els dos homes en el mateix homenatge el 1907, digué de Vidal: «certament, en el moment actual, es tracta de l’erudit rossellonès que millor representa i de manera més àmplia, casa nostra, la ciència històrica […]. Realment, a l’actualitat, Vidal personifica el Rosselló –com ho va personificar en altre temps Alart–, la història provincial en tota la seva extensió i en tota la diversitat del seu vast territori».
El 1883 prengué part en les festes celebrades a Banyuls, Elna i Perpinyà en homenatge als poetes catalans; assistí diverses vegades als jocs florals de Barcelona.
Abans d’abocar-se de ple en rigoroses recerques històriques, tingué la necessitat d’impregnar-se del país català: dels seus paisatges, dels seus monuments, dels seus costums, i també de la seva gent. En la seva primera obra, Guide historique et pittoresque dans le département des Pyrénées-Orientales (1879, 2a ed. corregida i augmentada, 1899), es proposa acompanyar el lector a través del departament, tot ensenyant-li la història dels llocs i els monuments. L’anàlisi de la seva bibliografia mostra que les primeres publicacions de Vidal tocaren principalment l’excursionisme: Vernet i les valls del Canigó, Sant Llorenç de Cerdans, Costoja, l’alta vall de la Muga, el Bellmaig, Andorra, Núria –des de les fonts del Segre–, el coll de Finestrelles i el Puigmal, l’alta vall del Tec i Costabona o el Capcir.
Al llarg de la seva vida, atorgà una especial importància als petits detalls de la vida quotidiana, com ara les anècdotes d’història local, els costums o les cançons, temes sobre els quals deixà escrits un gran nombre d’articles breus. La seva formació musical li permeté de recollir cants populars o religiosos, els quals publicà en un Cançoner català de Rosselló i de Cerdanya (1885-88), on descriu des dels sons fins als compositors i instrumentistes, a més d’acompanyar les explicacions d’una història de la música al Rosselló, Recueil de goigs et cantiques roussillonais (1886) i Goigs des ous (1888). També tractà de teatre, poesia popular, literatura catalana, festes tradicionals, jocs antics, llegendes, receptes mèdiques populars i, fins i tot, cuina catalana. Després se centrà a presentar parts i anècdotes de la història local, tot agafant alguns personatges assenyalats o detalls de famílies, la qual cosa s’allunyava de tot criteri científic i històric. Però cal no oblidar que era el responsable d’una biblioteca municipal i que aquests articles anaven destinats al gran públic.
Tanmateix, proporcionà una sèrie de treballs molt interessants per als erudits locals: un Catalogue des incunables de la Bibliothèque Publique de la Ville de Perpignan (1897) i una Bibliographie roussillonnaise ou collection des livres, brochures, périodiques, pièces diverses se rapportant au Roussillon (1897-1900). Tot aquest material li permeté elaborar en col·laboració amb J. Calmette el 1906, una bibliografia més completa (de 558 pàgines), una eina molt útil que fou posada al dia pel seu successor a la biblioteca de Perpinyà, René Noell (4 fascicles: 1969, 1973, 1976, 1983).
El camí que seguí com a historiador fou el d’anar lliurant petits estudis fragmentats en diverses revistes, a mesura que les seves recerques avançaven. Un cop reunida una quantitat més gran de material i documentació, es llançà a la redacció d’obres més àmplies i de síntesi. Així doncs, en els seus treballs convida, a través d’una passejada pels carrers del Perpinyà antic, a aturar-se davant de monuments importants com el Castellet, la catedral de Sant Joan, la ciutadella o el Palau dels Reis de Mallorca. D’aquesta manera, evocà els orígens de la vila i la fisonomia de Perpinyà a l’Edat Mitjana. Reuní aquests estudis puntuals en una obra de síntesi: Histoire de la ville de Perpignan depuis les origines jusqu’au traité des Pyrénées (1897). També s’interessà pel període revolucionari i, aprofitant la documentació de la biblioteca, escriví articles com “Les débuts de la Révolution à Perpignan”; així mateix, estudià els principals actors de la Revolució –el procurador síndic Llucia, Birotteau, Fabre, Milhaud i Cassanyes–; els episodis de la guerra amb Espanya i altres. Finalment, publicà en tres volums, una important Histoire de la Révolution dans le département des Pyrénées-Orientales (1885-89), tot i que seguí treballant el període de la França revolucionària en moltes altres de les seves recerques.
D’altra banda, tal com feu Alart, es mostrà actiu en la promoció i la defensa de la llengua catalana al Rosselló. N’estudià l’evolució des de l’Edat Mitjana fins a la seva època, la qual cosa el portà a opinar sobre qüestions de filologia, de gramàtica i, fins i tot, de toponímia (Documents sur la langue catalane des ancients comtés de Roussillon et de Cerdagne (1311-1380), ~1928). Gran amant de l’arqueologia, s’interessà també pels descobriments megalítics, assenyalats pels erudits del segle XIX; així, el 1921, redactà la primera síntesi sobre la prehistòria del Rosselló, i elaborà un inventari dels dòlmens i de les restes arqueològiques, que fou la base per a recerques posteriors. Entrà, doncs, en els debats arqueològics de l’època sense ser-ne un veritable especialista: donà suport a les teories de Jaume Freixe sobre el veritable traçat de la Via Domitia i, el 1881, localitzà la Venus pirenaica. Alhora, però, es començà a interessar per la numismàtica, tot intuint la importància de la informació que portaven implícita les monedes antigues i medievals del Rosselló. Igualment, es preocupà de la conservació i la restauració dels monuments històrics, classificats o no: el pont de Ceret, la catedral i el claustre d’Elna, la catedral de Sant Joan, les restes del claustre de Sant Miquel de Cuixà, etc.
Els seus treballs més importants aparegueren en revistes especialitzades, com ara el butlletí Société agricole, scientifique et littéraire des Pyrénées-Orientales (SASL) o la Revue d’Histoire et d’Archéologie du Roussillon (RHAR). També publicà en altres revistes de fora de l’àmbit rossellonès, com la Revue des Langues Romanes, la Revue des Etudes Juives, la Revue des Pyrénées o el Bulletin du Comité des Travaux Historiques et Scientifiques. Atesa la manca de revistes importants, decidí crear la seva pròpia revista, dedicada completament a la història; així nasqué, el 1911, la publicació trimestral Ruscino, que reprengué el subtítol de la desapareguda Revue d’Histoire et d’Archéologie du Roussillon el 1905. El títol Ruscino fou completat amb la frase “et d’autres pays catalans”, ja que sabia que el terme Rosselló ometia la resta de terres que constituïen la Catalunya del Nord, com ara el Conflent o la Cerdanya. S’ocupà de manera intensa del funcionament de la revista, és a dir, de la redacció, la recopilació i la presentació dels manuscrits, de la major part de les notes bibliogràfiques i de les cròniques arqueològiques. A causa de l’edat, cedí la seva tasca al capdavant de la revista a Enric Aragon a partir del 1920.
Fou un investigador autodidacte, interessat en la història i en el conjunt de la cultura catalanes i, alhora, un home senzill i molt reconegut, fins i tot en els ambients més populars.
De la seva bibliografia també cal destacar: Guide du touriste et de l’archéologue dans la cathédrale et le cloître d’Elne (1888), Edition du compte rendu de J.J. Cassanyes à la Convention nationale, l’an 93, avec introduction et notes de P. Vidal (1897), Perpignan depuis les origines jusqu’à nos jours (1898), Louis XI, Jean II et la Révolution Catalane du XVème siècle (1903), Histoire des remparts de Perpignan et des agrandissements de la ville (1904), Bibliographie roussillonnaise (1906), en col·laboració amb J. Calmette, Les Gestes de Joffre d’Aria et de son fils Joffre le Poilu, comtes de Barcelone et marquis de Gothie. Chronique légendaire du IXe siècle (1920) i Histoire du Roussillon (1923, i també en col·laboració amb J. Calmette, reed. facsímil, 1975).
Bibliografia
- Calmette, J.: “Pierre Vidal et son oeuvre”, Revue Catalane, 1907, p. 226-232.
- Hauvet, H.: “À la mémoire de Pierre Vidal”, Tramontane, 1936, p. 6-8.
- Aragon, E.: Portraits roussillonnais, Perpinyà 1925.