Fill d’uns modests taverners, formà part, de molt jove, d’un grup d’escriptors i artistes que, a Reus, s’aplegà al voltant del seu germà Cosme. A 17 anys, publicà un monòleg tràgic, L’escala del crim, i poc temps després es traslladà a Barcelona, on treballà de caixista d’impremta i on participà, amb més passió que fortuna, en l’esclat modernista. El 1904 aparegué el seu primer llibre de poemes: Les grans accions i les soledats. Ben aviat alternà el conreu de la poesia (L’amor artista, 1909, etc.) amb el d’un tipus de novel·la idealista i transcendent, que culminà en la trilogia autobiogràfica de Jordi Saura: Les promeses amigues (1910), La cançó dels herois (1915) i Infinit (1917). Col·laborà en diverses revistes minoritàries —Catalònia, Lletres, Panteisme— i, d’una manera esporàdica, en publicacions de gran tiratge: El Poble Català, La Novel·la Nova i La Novel·la d’Ara. El 1924 aparegué el seu darrer i més important recull de poemes: L’anhel cantaire. Tipus inadaptat i introvertit, les seves obres de més relleu són una sèrie de retrats i de cròniques de la vida bohèmia modernista: Els singulars anecdòtics (1920; segona edició, augmentada amb una nova sèrie, 1925), L’assaig de la vida (1934) i El convencionalisme de la vida (1972).
Plàcid Vidal i Rosich
© Fototeca.cat
Poeta, novel·lista i cronista.