Situació i presentació
Limita amb els termes de Montferri, Bràfim i Puigpelat (N) i Nulles (W), a l’Alt Camp, i amb els de Renau (SW), Vespella de Gaià (SE) i Salomó (E), del Tarragonès. És a la part meridional de la comarca, en contacte amb el Tarragonès, estès a la dreta del Gaià, riu que forma el límit oriental i que passa en aquest sector profundament encaixat i formant pronunciats meandres entre els darrers contraforts del Montmell (a l’indret conegut per l’estret de Cadernal, hom havia projectat el 1925 un pantà de regatge que no es portà a terme). La vila de Vilabella és el cap de municipi i l’únic nucli de població agrupada, ja que els antics llocs del Pedrós i les Cabeces són ara despoblats. Es comunica per un ramal de la C-51 de Valls al Vendrell i per ferrocarril de Barcelona a Valls per Vilanova, que té una estació a poc més d’1 km de la vila.
La població i l’economia
Tenia 55 focs el 1358, 47 el 1365, quan figura com a únic senyor l’arquebisbe, 45 h el 1392 i el 1407, 27 h el 1413 i el 1457, 27 de laics i 2 de capellans el 1553 i 24 h el 1563. El 1708 tenia un terme de 4 hores de tomb i 337 h en 110 cases, el 1773 tenia junt amb el Pedrós 139 cases que pagaven contribució i 4 d’exemptes, i el 1787 els dos nuclis sumaven 1 506 h, dels quals 21 rebien el qualificatiu de fabricants. El 1830 la població (vilabellencs) tenia 547 h, que pujaren a 1.387 el 1860 i a 1.430 el 1887, després de superar la davallada del 1877 (1.284 h). El 1900 en tenia 1.258 i a partir d’aquell moment el retrocés fou constant: 1.108 h el 1920, 995 h el 1940 i 807 h el 1960 (quan semblà iniciar-se una revifalla que portà als 853 h el 1965), però baixà de nou (846 h el 1970 i 825 h el 1981). Durant la dècada del 1980 la població es mantingué amb una certa estabilitat; el 1991 hi havia 844 h, però en la següent disminuí (787 h el 2001) per estabilitzar-se de nou (789 h el 2005).
Vilabella, que a la primera meitat del segle XVIII era un municipi amb no gaire vinya i poques terres conreades, intensificà l’agricultura a l’època precedent a la fil·loxera amb un percentatge del 66% dels conreus dedicats a la viticultura. Malgrat les conseqüències de la plaga, mantingué la seva variació vitícola fins al punt que el 1954 la vinya vorejava de nou el 60% dels conreus, mentre els garrofers i els cereals es disputaven el segon lloc. Des de la dècada del 1980 la vinya es situà per sobre de qualsevol altre conreu; els cereals anaren desapareixent i els garrofers, arruïnats per les glaçades del 1956, foren abandonats en la seva major part, a causa de la seva situació en bancals on no entra el tractor; només es continuen conreant els pocs que hi ha al pla, que no han estat substituïts pels ametllers. Aquests, juntament amb els avellaners, formen els conreus més importants després de la vinya, per bé que molt per dessota. Al terme no hi ha pràcticament regadiu. Des de la fi del segle XIX hi ha poques terres incultes. A partir de la dècada del 1960 té importància la ramaderia; són molt importants les granges d’aviram i porcs. Al municipi hi ha petites indústries.
La vila de Vilabella
La vila de Vilabella és situada a 254 m, al sector de contacte entre els turons del SE del terme i la plana. El nucli antic conserva l’estructura que tingué la vila emmurallada, amb l’església vella en un dels extrems. Tenia quatre portals (es conserva el de Sant Pere) i el recinte és fàcil de seguir per les restes, l’estructura urbana i la toponímia dels carrers. L’antiga església de Sant Pere (segons tradició hauria estat beneïda per sant Oleguer) conserva alguns elements dels segles XII-XIII, però és en la major part un edifici del segle XV, d’estil gòtic tardà, que fou tancat al culte en construir-se la nova; serví d’escoles municipals i es parcel·là després en quatre magatzems; el seu esvelt campanar fou convertit en dipòsit d’aigua vers el 1926. Un magnífic plafó de rajoles catalanes del segle XVII, provinent del seu altar del Roser, es conserva a la rectoria. La rectoria antiga, que té elements gòtics i renaixentistes, és ara seu de l’ajuntament.
L’actual església parroquial de Sant Pere, d’estil neoclàssic (tres naus, volta de llunetes i cúpula), fou bastida a mitjan segle XIX i beneïda el 1862; té un gran campanar de planta quadrada i torres octagonals (n'havia de tenir dos). La rectoria nova es construí en la mateixa època. Té un gran interès arquitectònic el casal de la família Castellví, bona mostra de l’arquitectura civil renaixentista, conegut popularment per Cal Cristí; identificat per alguns estudiosos com el lloc on s’alçava el castell de Vilabella, s’hi destaquen les finestres finament treballades, l’escala senyorial i la gran sala principal (hi ha alguns elements d’època medieval i rastres d’elements defensius). El 1946 es creà la Cooperativa Agrícola.
Pel que fa a l’activitat cultural de la vila, és molt actiu el casal parroquial. A més cal destacar el Museu de Vilabella que conté una important mostra etnogràfica de la comarca i una col·lecció de pintura religiosa dels segles XVI-XVIII, entre d’altres. La festa major s’escau el primer cap de setmana d’agost. Altres celebracions són la festa major d’hivern (17 de gener), la festa de Sant Roc (el dissabte més pròxim al 16 d’agost) i la festa del Vi (el 9 d’octubre) organitzada per l’associació AJOVI.
Altres indrets del terme
Al SW del terme hi ha les restes de l’antic poble del Pedrós, amb unes poques cases caigudes i abandonades i les suposades restes de l’església de Santa Quitèria. El lloc tenia 2 focs el 1553, 4 el 1563 i a mitjan segle XIX Madoz el dóna com un llogaret de Vilabella. El seu terme era ric i totalment plantat de vinya i restà despoblat al començament del segle XX. El despoblat de les Cabeces és a l’extrem sud-oriental del poble, al sector pròxim als turons que toquen al Gaià. La capella de la Mare de Déu del Patrocini s’inicià el 1737 al S de la vila, però la titularitat motivà una violenta polèmica entre els veïns, i l’arquebisbe manà de deturar les obres (hi ha les restes de l’edifici sense coberta). En diversos llocs hom ha pogut trobar restes ibèriques i romanes, com és el cas de les necròpolis del Pedrós i de les Cabeces, i també antics molins i traces de la via romana que anava de Tarragona a Vila-rodona.
La història
El sacerdot i erudit Vives i Gatell, fill del municipi, defensava que l’origen de la població era una vil·la romana situada on és ara l’església vella (hom hi ha trobat monedes als voltants) i, malgrat la tradició que vol que el nom fos donat per sant Oleguer camí de Tarragona, en el cartulari de Sant Cugat del 1010 s’esmenta en l’afrontació del castell d’Albinyana la “villa que vocant Abella”. En documents medievals (segle XIII) és anomenada sovint Vila Pulcra. El 1217 els consorts Ramon Company i Sança, que posseïen Vilabella, van reconèixer la senyoria de Guilleuma de Castellvell damunt seu. El 1300, en donar Guilleuma de Montcada les baronies de Castellvell i Montcada al rei, es reservà, entre altres llocs, Vilabella. El 1311 l’arquebisbe Guillem de Rocabertí va comprar per 67 000 sous la dominicatura plena del poble i del feu de Rodonyà a Bernat de Centelles. Aleshores hi tenien cavalleries Guillem Desvalls i Dalmau de Montoliu, i Berenguer d’Argentona hi tenia l’honor de Capderres. L’economia del poble devia ser feble, ja que en les dècimes del 1279 el rector de Bràfim i Vilabella quedava exclòs de pagar-los per no haver assolit el mínim necessari en els ingressos. L’arquebisbe infeudà el poble a Gispert de Barberà abans del 1361, però el 1365 l’arquebisbe figura ja com a únic senyor, amb jurisdicció civil i criminal.
El 1360, en negar-se els veïns a contribuir a pagar les obres de fortificació de Tarragona, l’arquebisbe amenaçà d’ocupar el poble amb la seva host, que manà convidar. El 1377 el poble fou saquejat de nit pel veguer reial de Tarragona Ramon de Vilanova, que cercava blat per a la ciutat; aquest incident donà lloc a un llarg i sorollós procés motivat per les queixes de l’arquebisbe. El 1385, en els enfrontaments de Pere III amb el capítol de Tarragona pel control de la seu vacant a la mort de Pere Clasquerí, el poble fou ocupat militarment pel portantveus de Catalunya Bernat de Vilademany, que ocupà rendes i límits i empresonà diversos homes del poble. El 1391 el call dels jueus fou assaltat pels veïns, que el 1393 hagueren de comprar a Joan I el perdó reial. El 1462, tot i que l’arquebisbe es decantà a favor de Joan II en la guerra civil catalana, el poble es mantingué fidel a la Generalitat, que segrestà les rendes de l’arquebisbe; el 1463 les tropes de l’arquebisbe havien ocupat ja el poble. Vilabella es queixà dels excessos de les tropes que hi eren allotjades el 1645. El 1710, en una reunió de la Comuna, entitat de la qual era membre almenys des del 1356, es ratificà a favor del rei arxiduc Carles III. La fidelitat a Carles III s’entén, ja que el rector del poble, Antoni Ponç, fou el vicari general del rei arxiduc Carles i qui va impulsar a favor del pretendent la revolta al País Valencià. Acabada la guerra, Antoni Ponç va desaparèixer del poble.
El 1461, Pero de Urrea unificà els delmes i reduí el lloçol i la quantia. Una interessant consueta del segle XVI, conservada a l’arxiu parroquial, informa que aleshores ja existien com a festes votives les dedicades a sant Sebastià, sant Vicenç, sant Isidre, sant Roc i santa Anna. De la lectura de les estimes es desprèn que al segle XVI pràcticament mig terme era propietat de la família Pontarró.
Al llarg del segle XVIII es produí un important desenvolupament econòmic gràcies a la vinya, que provocà l’aparició de diverses olles d’aiguardent. El poble, durant les guerres civils del segle XIX, optà majoritàriament pel partit carlí, encara que els liberals, que en detingueren el poder polític, convertiren en fortí i caserna la rectoria. El 21 d’abril de 1872 la vila fou ocupada pel cap carlí Quico. A mitjan segle XIX produïa vi, blat i oli, criava ramats d’ovelles, disposava d’un molí fariner i comercialitzava els excedents de vi. Fins el 1940 es fabricaren a Vilabella els sellons i les costelles dels collars dels guarniments dels animals de tir amb fusta.