Situació i presentació
Forma el termenal nord-occidental la riera de Mus, que separa el municipi del de Bescanó. Al N limita amb Salt, a l’E amb Girona (sector de Palau-sacosta), al SE amb Fornells de la Selva i al S, pel puig de Sant Roc i el Güell, amb Aiguaviva. El terreny és eminentment pla, excepte al SW, on s’aixeca el puig de Sant Roc, amb petites zones de bosc de pins i alzines. El poblament és sobretot disseminat; hi ha el poble de Vilablareix, que dóna nom al municipi, el veïnat del Perelló, cap administratiu, la caseria de la Farigola i la urbanització del Mas Aliu, compartida amb Aiguaviva. El terme es comunica amb Aiguaviva i amb Girona per una carretera local, de la qual parteixen altres vies menors, com la que permet la connexió amb Salt. Dins el terme passa també l’autopista AP-7 de Barcelona a la Jonquera, que hi té un accés i enllaça amb la C-65, de Girona a Sant Feliu de Guíxols. El municipi s’ha de veure afectat pel traçat del tren d’alta velocitat, que hi podria tenir una parada.
La població i l'economia
Vilablareix, en el fogatjament de vers el 1380, tenia 16 focs, que es mantenien en el del 1378. En el fogatjament del 1553 apareix amb 23 focs. A la fi del segle XVIII (1787) tenia 264 h, que el 1860 havien augmentat fins a 417. Els censos de població posteriors acusaren una pèrdua de població, però més modernament es produí una certa recuperació demogràfica, probablement per la influència de la ciutat de Girona; aquesta recuperació encara fou més intensa a partir dels anys vuitanta i sobretot dels noranta, quan es passà dels 803 h del 1981 als 1.020 del 1991 i els 2.034 h del 2001. L’any 2005 hi havia 2.189 h. Aquest creixement és degut principalment a la immigració de gent de la ciutat de Girona, fet que ha afavorit l’aparició de zones residencials. Vilablareix ha estat tradicionalment un municipi agrícola, on predomina el regadiu. Es conreen sobretot cereals i arbres fruiters (pereres, pomeres). La cria de bestiar porcí i boví complementen l’economia. La indústria hi ha tingut un cert desenvolupament, especialment al sector del Perelló, afavorida també per la proximitat de Girona.
El veïnat del Perelló
El cap administratiu del municipi, on es reuneix l’ajuntament, és el veïnat del Perelló (2.037 h el 2005), a la zona oriental del terme, a la dreta del Güell. Al veïnat del Perelló, al Mas Civils, hi ha una capella dedicada a sant Pere Màrtir, tancada al culte al començament del segle XX, que duu esculpit a la porta l’any 1798. De l’església de Santa Maria de Madrenys, prop del Mas Civils, resta només el campanar; havia estat propietat de l’orde del Temple i és esmentada encara el 1772. La població celebra la festa major pel maig, i la festa petita per Sant Menna, al principi de novembre.
Altres indrets del terme
El poble de Vilablareix (152 h el 2005), cap històric del terme, és situat al NW del terme, a 118 m d’altitud. Centra el poble l’església parroquial de Sant Menna, que és documentada el 882 (“Sancti Menne, basilica in Villa Ablares”), quan el bisbe de Girona Teuter va fer donació de diversos delmes situats en aquesta parròquia a la seu gironina. Apareix mencionada un altre cop el 1019 en la dotació de la canònica gironina. L’edifici actual, amb un campanar acabat en piràmide, fou refet en època moderna. Al segle XIV n'adquiriren la senyoria els Santcliment, i posteriorment fou lloc reial. Al puig de Sant Roc hi ha l’ermita, restaurada el 2002, que era citada antigament amb una altra advocació que no la de Sant Roc de les Núvies, com era coneguda a la primeria del segle XX. El 882 és documentada com a “basilicam Sancti Christophori de Nobinolas” en la donació de diverses esglésies que féu el bisbe Teuter de Girona a la seu gironina. L’aplec de Sant Roc, que se celebra encara el segon diumenge de Quaresma, era conegut amb el nom de l’aplec de les Núvies perquè, segons la tradició, totes les noies que visitaven la capella, al cap d’un any ja eren casades. L’origen de la població, o de l’ocupació de l’indret, s’ha de relacionar, d’acord amb les troballes arqueològiques, amb l’existència d’una antiga vil·la romana. Així, s’hi han trobat diverses àmfores de l’època romana tardana, restes d’un forn, ceràmica diversa i fragments d’un abriüll de ferro.
La resta més remarcable és, però, el monument funerari romà, situat enmig dels camps, a uns 150 m del cementiri actual, conegut popularment com la Torre dels Moros. És una torre de planta rectangular formada per dos pisos i un terrat, l’alçada total de la qual és de 8,62 m. Els dos cossos són separats per una triple filera de rajols i eren coberts amb volta de canó, la del pis superior en sentit perpendicular a la volta del pis inferior. El monument pot datar-se a la primera meitat del segle III; devia ser la tomba d’un personatge important, potser del propietari de la vil·la romana, restes de les estances industrials de la qual, datades entre els segles I aC i V dC, foren descobertes l’any 2008 en una excavació arqueològica duta a terme al davant de l’església parroquial.
Al juliol del 2010 s’inaugurà el centre cultural Can Gruart, situat en la masia homònima catalogada. L’edifici rehabilitat compta amb tres plantes i 1.082 m2, destinats a aules de formació, espais d’exposició i per les entitats culturals municipals.