i Guillem Viladot i Puig | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Guillem Viladot i Puig

literatura lit
Escriptor.
Agramunt, Urgell, 1922 — Barcelona, 19 de novembre de 1999

Estudià farmàcia i exercí la carrera molts anys a la seva vila nadiua. La seva obra, independent i al marge dels cenacles literaris, és impregnada d’un esperit de revolta contra qualsevol forma d’autoritat, que identifica tant amb les institucions com amb elements molt més personals i interioritzats, en una orientació molt influïda per la psicoanàlisi: especialment el pare i les seves derivacions teològiques, les inhibicions sexuals i el llenguatge són el blanc de la seva contestació i, alhora, el punt de partida d’una recerca permanent que té el seu objecte i el seu mitjà de realització en una escriptura de fort component lúdic (jocs de paraules, humor absurd, etc) i amb el jo com a matèria d’indagació. El qüestionament de les convencions literàries el portà sovint a les fronteres entre gèneres. Així, part de la seva obra poètica s’apropa al que hom ha anomenat poesia visual, bé que bona part de la seva Poesia Completa (quatre volums, 1992-95) segueix formes clàssiques com ara el sonet. Destaquen els reculls Sopes amb pa torrat (1965), Contrapoemes (1972), Entre Opus i Opus (1973), Amor físic (1983), Urc del cos (1985), Res comú (1997), Poesia completa (1990-1996) (1998) i Papers de l’oblit (2000, pòstuma). En prosa, conreà sobretot la novel·la on, —a banda de la tetralogia Memòria de Riella (1959-74), que recrea l’espai mític de l’Agramunt de la seva infantesa—, reprèn des de diversos angles la crítica a l’autoritat: Erill avall (1966), La cendra (1970), Ricard (1976), L’amo (1980), Discurs horitzontal (1982), Memorial de Na Nona (1983), Autostop a la ciutat submergida (1984), Simetria (1986), Ciutadà 000000000001 (1989), Joana (1991), Carles (1994), Autobiografia de Déu (1998), Els ulls (1999) i Ruth (2000, pòstuma). Cal assenyalar, també, les narracions La gent i el vent (1996, premi Víctor Català), l’assaig La finestra induïda (1980) i la seva obra per a infants El vell ocell (1982), la versió de Simbad, el mariner (1982) i Professor Fluss. El televisor vivent (1982). Fundà a Agramunt el centre Lo Pardal, on eren exposats els ‘poemes objecte’ creats per ell, convertit l’any 2000 en museu.

Col·laboració: 
AMS / LlBG / ICG
Llegir més...