El sector NE del terme forma part del pla de l’Arc, i és drenat per les rambles de Cabanes, de la Pobla i dels Estrets, afluent, per l’esquerra, de la rambla de la Viuda i resultant de la unió de les anteriors. Al pla de l’Arc hi ha les millors terres de conreu; a la vora de la rambla de la Viuda, només hi ha sectors plans al N, al límit amb la Vall d’Alba (plans de la Barona i de la Fenosa). Aproximadament la meitat del territori és dedicat a conreus de secà, principalment ametllers, garrofers i oliveres. El regadiu, expandit posteriorment, consta principalment de fruiters. La superfície mitjana per explotació és d’unes 7 ha, i hi predomina l’explotació directa. Actualment la major part de la població es dedica als serveis i a la indústria, principalment a la ceràmica, la fabricació d’esmalts, la marroquineria (guants), la confecció i els materials per a la construcció. La vila (1 593 h [2006], vilafamers o vilafamesins ; 391 m alt.) s’assenta en un contrafort septentrional de la serra Balaguera; al capdamunt hi ha el castell de Vilafamés , arruïnat, l’església vella i la part més antiga i mig abandonada de la vila. Els carrers van baixant esglaonats amb fort pendent fins al barri nou. L’església parroquial (l’Assumpció) fou construïda a partir del 1587; conserva pintures d’Oliet i quadres de Josep Ferrer. A la casa del Batlle, edifici del s. XV, s’hi instal·là el 1972 un Museu d’Art Contemporani, promogut per Vicent Aguilera i Cerni, que conté obres d’artistes d’avantguarda de l’Estat espanyol; hi ha també un Museu del Vi i un d’Història. Després de la conquesta, fou cedida a Ramon Berenguer d’Àger el 1238; retornada a la corona, Jaume I atorgà carta de poblament el 1241. El lloc fou adquirit més tard pels hospitalers, i el 1317 passà a l’orde de Montesa, com a castell cap de comanda. El municipi inclou també la caseria de la Basseta. Fins el 1990, any en què se segregà i constituí un municipi independent, el poble de Sant Joan de Moró formà part del de Vilafamés.
Vista parcial de Vilafamés
© Fototeca.cat