Situació i presentació
Limita amb els termes de Vallgorguina (E-N), Santa Maria de Palautordera (N), Llinars del Vallès (N-W) i Dosrius (S), aquest últim pertanyent a la comarca del Maresme.
El terme és força accidentat (turó de la Pera, 481 m; el collet del Trull, la serra d’en Benet, amb altituds entre els 454 i els 491 m), excepte l’extrem NW, on hi ha el poble de Vilalba Sasserra, per on passava la via romana i on s’ha format el modern nucli de població. Dins el terme es forma la capçalera de la riera de Mogent, que més tard esdevindrà el Besòs, i, també, la riera de Trentapasses, afluent per la dreta de la Tordera. La part accidentada del terme és coberta de bosc de pi i alzines, amb sotabosc abundant de bruc, ginebre, llentiscle, etc.
L’única entitat de població del terme és el poble i cap de municipi de Vilalba Sasserra, anomenat popularment Trentapasses. Algunes cases de la urbanització de Canadà Parc, pertanyent al terme de Vallgorguina, entren al municipi. Travessa la llenca nord-occidental del terme l’autopista AP-7 de Barcelona a la Jonquera, que corre paral·lela a la carretera C-35 de Llinars a Llagostera, prop de l’antic camí ral.
La població i l’economia
La població de Vilalba Sasserra (vilalbencs), que era recensionaria des d’abans del 1900 (any en què hi havia 178 h; el 1950 n'hi havia 171), va començar a recuperar-se a partir de la dècada de 1980 (211 h el 1981), per bé que fou a partir de la de 1990 que la tendència esdevingué clarament positiva (297 h el 1991 i 467 el 2001), a causa del fenomen residencial i turístic. L’any 2005 hi havia 564 h.
L’agricultura, de secà i dedicada bàsicament als cereals (ordi) i al farratge, fou tradicionalment l’única font de riquesa d’una població molt migrada. Modernament, la recessió que han patit les feines del camp i l’escassa activitat industrial (tan sols hi ha una indústria de productes de pastisseria), unida al desenvolupament urbanístic i turístic del terme, han convertit els serveis en el principal sector d’activitat. Gran part de la població activa ho és en altres municipis, sobretot Granollers, Llinars i Sant Celoni, poblacions de les que també aprofita els serveis bàsics (educació, sanitat, etc.). El comerç de queviures i la demanda de gent d’ofici s’ha vist afavorit per la intensa activitat urbanitzadora de municipis veïns, principalment Vallgorguina i Santa Maria de Palautordera.
El poble de Vilalba Sasserra
El poble de Vilalba Sasserra, anomenat popularment Trentapasses (200 m d’altitud), és l’únic nucli de població agrupada del terme i és situat al seu extrem N, just al límit amb els de Vallgorguina i Llinars. El poble (tot i que el topònim de Trentapasses suggeriria que es tractés de la sagrera d’una antiga església, de fet no hi ha cap prova que ho documenti) es formà al pas de Trentapasses, coll que separa les conques del Besòs i de la Tordera (on neix la riera de Trentapasses, afluent del darrer curs), per on passava la via romana, que es devia continuar usant en època medieval, ja que el 1199 s’esmenta l’estrada de Trentapasses. Només com a hipòtesi consignem que no gaire lluny de Trentapasses es devia aixecar l’església de Sant Martí de la Strata, que el 1133, juntament amb l’església de Santa Maria de Vulpeies, constituïa la dotació de la parròquia propera de Collsabadell, de la qual les ruïnes de l’església de Sant Martí no eren gaire allunyades, segons l’arxiver del segle XVIII A. Campillo. En època moderna, al poble de Vilalba Sasserra, situat al llarg de la carretera de Girona, es formà l’únic nucli de poblament agrupat del terme i s’hi traslladà la parròquia, primer en un edifici provisional i el 1927 a la nova església, neoromànica, construïda per l’arquitecte J.M. Pericas, edifici d’una nau capçada per un absis semicircular i precedida d’un porxo amb arcs de mig punt sobre columnes.
Les principals celebracions del poble són la festa major, el dia 15 d’agost, i la festa d’hivern, el 20 de gener, diada de Sant Sebastià.
Altres indrets del terme
L’antiga església parroquial de Santa Maria de Vilalba Sasserra és situada a 334 m d’altitud, a la zona muntanyosa. Documentada des del 1034, el 1041 va ser donada, juntament amb altres parròquies, a la canònica de la seu de Barcelona. El 1133, quan l’església de Sant Sadurní de Collsabadell fou consagrada per sant Oleguer, aquest la dotà amb l’església de Santa Maria de Vulpeies, que ja havia posseït des del temps del bisbe Guislabert. El 1446 la parròquia de Vilalba Sasserra era unida a la de Sant Andreu de Vallgorguina, segons una visita pastoral d’aquest any, i el rector, Joan Guerau, de la diòcesi de Girona, residia a la Serra; en aquesta mateixa visita s’esmenta que els feligresos de Vallgorguina demanaren al rector que hi residís, ja que a Vallgorguina els parroquians eren 14, mentre que a la Serra només eren 2 (per parroquians s’ha d’entendre caps de casa). El 1636 el rector d’ambdues esglésies residia a Vallgorguina. La part més antiga de l’església data, probablement, del segle XIII i correspon a la nau, d’un romànic tardà, coberta amb volta apuntada.
A migdia hi ha una porta de mig punt, tapiada, que pertany a aquesta fàbrica del segle XIII. De l’absis d’aquesta església només es conserva l’arc de mig punt, peraltat, ja que devia ser destruït en allargar l’edifici vers llevant en època posterior; aquesta ampliació sembla que ha de ser la que s’autoritzà el 1609. A banda i banda de la nau hi ha sengles capelles, la de l’esquerra coberta amb volta de creueria, del segle XVI, i l’altra, amb volta rebaixada, és del segle XVIII. La porta actual d’accés és a la façana de ponent, sobre l’angle NW de la qual s’aixeca el campanar, quadrat. Resten al terme alguns masos d’interès, molts dels quals abandonats, i entre els quals podem destacar Can Reverter, a la capçalera de la riera de Mogent, anomenada torrent de n'Illa. Molts d’altres es conserven, però, com Can Pau Guinard, Can Solà Nou, Can Millet, Can Gol, Can Lleuger, Ca n'Agell, tots aquests en la part planera del terme, pròxims al cap de municipi. Dalt la serra hi ha Can Bori, Can Rafel, Can Font i Ca n'Illa. Els darrers anys s’hi han construït algunes urbanitzacions, com la de Canadà Parc (coneguda popularment com Can Bonamusa), mas situat ja al terme de Vallgorguina prop del qual s’ha urbanitzat part del terreny forestal d’aquest municipi i part del de Vilalba Sasserra.
Com a testimoni d’un poblament prehistòric que hi havia a l’època megalítica, es troba entre l’antic camí ral i la carretera de Girona un dolmen que hom coneix amb el nom de la Pedra de l’Arca.
La història
La parròquia de Santa Maria de Vilalba Sasserra era anomenada antigament de Vulpilieres, topònim que amb petites variants ortogràfiques apareix documentat diverses vegades des del 1023 fins a la primeria del segle XII, tot i que el 1067 ja s’esmenta l’església com a Santa Maria de la Serra o Ça Serra. El terme de la parròquia de Vilalba Sasserra pertangué al terme del castell de Montclús, que formava la baronia de Monclús, la jurisdicció de la qual s’estenia sobre tots els homes i béns de la parròquia, almenys des de la primeria del segle XIII. El 1328 la baronia era posseïda per Bernat, fill de Ramon de Cabrera, que aquest any esdevingué, per herència de la seva cosina Marquesa, vescomte de Cabrera –Bernat (I) de Cabrera–. Aleshores, la baronia de Montclús, la senyoria superior de la qual pertanyia a la comanda de Sant Celoni de l’orde de l’Hospital, fou annexionada al vescomtat de Cabrera, successor de l’antic vescomtat gironí, que era centrat al castell de Montsoriu i que tenia la seva administració a Hostalric. El 1403, la baronia de Montclús restà en franc alou dels vescomtes de Cabrera, és a dir, en plena senyoria, per compra que en feren als hospitalers.