Situació i presentació
El terme municipal de Vilamacolum, de 5,59 km2 d’extensió, és a la plana al·luvial entre el Fluvià i la Muga, més pròxim al primer d’aquests dos rius, al sector immediat al litoral (les terres del terme veí de Sant Pere Pescador separen el seu territori de la mar). Els terrenys, totalment conreats, són molt fèrtils, i en bona part producte de la dessecació dels antics espais d’aiguamolls i estanyols, que formen ací una zona de closes a continuació de les de Sant Pere Pescador i Castelló d’Empúries. Els sectors a l’E i al N, principalment, són regats per nombroses séquies adjacents al Rec Sirvent, que forma el límit septentrional del terme.
El paisatge és ben característic de la plana empordanesa: la vista es perd entre camps (les closes), limitats pels recs i les motes on creixen els tamarius, els salzes, els oms i els freixes. El Montgrí, les serres de Rodes i de l’Albera i les carenes pirinenques més remotes, sobre les quals s’enlaira el Canigó, sorgeixen a la llunyania. Vers llevant l’horitzó s’eixampla i s’endevina la proximitat de la mar.
El terme és envoltat pels de Riumors i Castelló d’Empúries (N), Sant Pere Pescador (E i SE) i Torroella de Fluvià (SW, W i NW). Una curta carretera comunica el poble de Vilamacolum amb el de Vilacolum (del terme de Torroella), per on passa la carretera C-31 de la Bisbal d’Empordà a Figueres, una altra carretera porta a Sant Pere Pescador, i una pista a Torroella de Fluvià.
Hom ha suposat que el topònim deriva d’un nom personal germànic o llatí, però l’actual grafia s’allunya de les formes dels documents medievals, probablement per la semblança amb el topònim veí de Vilacolum (de Villa Columbi); popularment és molt freqüent anomenar-lo Vilacolum de Baix, en contraposició a Vilacolum (de Dalt).
Segons una epístola de Benet VI del 974, el monestir de Sant Pere de Rodes tenia possessions “in Villa Mucroni”, propietats confirmades el 982 en un precepte de Lotari (sota la grafia Mocromi). El 1017, en una butlla de Benet VIII, es reconeixen dominis del monestir de Sant Esteve de Banyoles “in Villa Mocorono”. Ja al segle XII consta que el comte de Rosselló tenia albergs a Vilamacolum i a Vilacolum.
La població i l’economia
La població (vilamacolumencs) ha estat tradicionalment escassa. L’augment que es produí al segle XIX (74 h el 1787, 317 h el 1860) no es frenà com en altres indrets a la fi del segle XIX (405 h el 1900), sinó fins ben entrat l’actual (445 h el 1930), a causa de la recuperació de terres fèrtils i del fet que no hi havia vinyes, cosa que pal·lià la crisi agrària general i l’atracció de zones industrials. Després de la guerra civil de 1936-39, però, es féu sentir l’emigració del jovent, comuna a tots els pobles rurals, fins i tot als de la plana fèrtil; el 1960 la població davallà a 357 h, el 1979 a 298 h, i el 1996 a 252 h. El 2005, però, es comptabilitzaren 292 h.
El conreu de l’arròs havia estat tradicional, però desaparegué, com a la resta de l’Alt Empordà, i després d’un increment a la postguerra es pot considerar que en aquest terme ja s’havia extingit el 1959. Una bona part del territori és ocupada pels conreus de regadiu, amb predomini del farratge, els arbres fruiters, sobretot pomeres, el blat de moro, el gra d’aresta i un petit sector d’hortalisses. També havia estat tradicional el conreu de la ceba. Les closes, que donen nom a una explotació del sector de llevant, són prats limitats per recs de desguàs i circumdats per tanques de vegetació i xarxa de filferro que permeten el pasturatge del bestiar boví, el qual roman a l’aire lliure tot el dia; l’herba de closa es rega i també es guarda per a l’hivern. El bestiar porcí representa una important font de riquesa, amb explotacions ramaderes d’un gran volum i en increment els darrers anys. El bestiar boví i l’oví és un bon complement de la ramaderia porcina. Les closes permetien també la cria de cavalls, que des dels anys cinquanta van anar desapareixent a causa de la mecanització agrícola. El poble pertany a l’àrea del mercat de Figueres.
El poble de Vilamacolum
Pont de pedra
JoMV (CC0)
El poble de Vilamacolum és al pla, a 5 m d’altitud, i forma un nucli força extens, sense un urbanisme ben definit. Les cases s’allarguen per carrers i camins, amb espais buits entremig. Hi ha cases antigues, amb elements dels segles XVI al XIX, i també edificis nous. Fora del nucli de població, el terme gairebé no té masos ni cortals. Prop seu es conserven restes d’una torre quadrada de defensa.
L’església parroquial de Santa Maria de Vilamacolum és a l’extrem oriental del poble. Va ser restaurada, bé que, a causa de la feblesa dels murs i la manca de fonaments sòlids, es va haver de refer de nou l’edifici pedra a pedra; foren eliminats, amb un criteri potser excessivament arqueologista, elements de fortificació posteriors i alguns afegitons no mancats d’interès. És un edifici romànic bastit en dues etapes ben diferenciades: l’extrem oriental de l’única nau i l’absis semicircular són del segle XI, potser de la segona meitat, mentre que una gran part dels murs laterals de la nau i el frontis són d’època romànica avançada (segles XII-XIII). Tot i que l’església fou iniciada al segle XI, la seva qualitat de parròquia no apareix en els documents fins el 1270.
Dins el poble hi ha alguns casals dignes d’esment. Can Tet té encara importants elements del gran casal fortificat dels segles XV-XVI i finestres gòtiques amb decoració floral. El Mas Baró (o Can Carreres) és un gran casal situat a la plaça, amb finestres renaixentistes. Can Selmo, amb elements dels segles XV-XVI i capitells esculpits a l’interior i a l’exterior, era probablement la casa delmera de Sant Pere de Rodes. Can Costa també té elements de la mateixa època i altres del segle XVIII. Can Geli és una gran casa pairal refeta al segle XIX, amb una capella a la Mare de Déu de Gràcia, notable pel conjunt arquitectònic interior; els Geli obtingueren la condició de ciutadans honrats de Perpinyà al segle XVII. Aquest darrer casal i el paisatge de la rodalia són l’escenari de la novel·la Les closes (1979), de l’escriptora vigatana M. Àngels Anglada; s’inspira en uns fets reals succeïts aquí en l’ambient de l’Empordà federal anterior a la caiguda d’Isabel II.
Les festes pròpies del poble són la festa d’hivern de Sant Valentí, el 14 de febrer, i la festa major de l’Assumpta, el 15 d’agost.