i Vilanant | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Vilanant

El Carrer Major de Vilanant
© Fototeca.cat
Municipi de l’Alt Empordà, a l’esquerra del riu Manol.
Població: 
356 h
[2009]
Extensió: 
17 km2

Situació i presentació

El municipi de Vilanant, d’una extensió de 16,88 km 2 , és a ponent de la ciutat de Figueres, al sector accidentat per les serres, de no gaire elevació, que formen els darrers contraforts pirinencs: la serra de l’Illa (252 m), a septentrió, al límit amb els municipis de Cistella, Terrades i Llers, i la serra de Coll de Jou (179 m) a ponent, divisòria amb Cistella. És drenat, a l’extrem meridional, pel Manol, en part límit amb Navata, i al NE pel Rissec, el seu afluent. La part meridional del terme, entre ambdós rius, és la menys accidentada, i hom hi pot dedicar al conreu. Aquest sector és drenat per la riera del Mas Rodella i la de Cistella, afluents del Manol per l’esquerra. Al paratge de la Coma Forcada, al NE, el Rissec passa molt encaixat entre cingles, en un paisatge aspre i deshabitat. El municipi limita a migdia amb Navata i a llevant amb Avinyonet de Puigventós.

A més del poble de Vilanant, cap de municipi, el terme comprèn els veïnats de Ca l’Almar, Can Nebot, Coquells i Sant Jaume dels Verders o dels Solers, el raval de les Casesnoves i el castell d’Escales dels Moros.

La principal via de comunicació és la carretera local d’Avinyonet de Puigventós a Terrades.

La població i l'economia

L’evolució demogràfica és la pròpia dels termes d’economia agrària. La població augmentà durant els segles XVIII i XIX (191 h el 1718, 683 h el 1860). Tingué una davallada a partir del darrer quart del segle XIX produïda, en part, per la crisi de la fil·loxera (538 h el 1900), descens que prosseguí durant les dècades següents, provocat especialment per un gran èxode cap a les ciutats industrials i els centres turístics: 403 h el 1970, 287 h el 1979 i 251 h el 1991. Vers la segona meitat de la dècada de 1990 s’apuntava una petita recuperació demogràfica que s’amplià el 2001 amb l’agregació de Taravaus. El 2005 tenia 336 h.

La zona accidentada de Vilanant és coberta de bosc d’alzines, pins i alguns roures, i pràcticament no s’explota. També hi ha garrigues i matoll. L’agricultura és predominantment de secà i dedicada als cereals, els llegums i el farratge. Hi resten algunes vinyes. L’olivera ocupava una extensió considerable, sobretot al N i a l’E del terme, a Coquells, les Garrigues i el pla d’en Vinyes, encara que es troba en una acusada regressió. S'hi produïa oli de qualitat, i hi funcionaven molts trulls. Des del gran fred del 1956 la major part dels oliverars són abandonats. Hi ha petits sectors dedicats al conreu d’hortalisses. La ramaderia (bestiar porcí, boví i oví, a més d’aviram) complementa l’economia. També hi ha alguna empresa del sector de la construcció. Hom acudeix al mercat de Figueres.

El poble de Vilanant

El poble de Vilanant, a 98 m d’altitud, és un nucli agrupat en terreny planer, al SE del terme. Els edificis formen un conjunt d’arquitectura popular força notable, dels segles XVII i XVIII, especialment les cases del sector de migdia, amb portals adovellats i finestres decorades amb inscripcions i dates. També hi ha alguns ràfecs de teulada decorats (segle XVIII) amb motius populars contra els mals esperits.

L’església parroquial de Santa Maria de Vilanant, documentada el 1018, any en què també s’esmenta l’església de Sant Joan de Vilanant, és una construcció preromànica de planta basilical de tres naus, que eren capçades originàriament per tres absis, el central rectangular i els laterals de planta de ferradura. Dels laterals, però, només es conserven algunes restes del septentrional (sobre el qual s’alça la torre campanar, del segle XIX), suficients per a identificar-ne la planta i la forma de la volta, una mica passada de radi. La volta de la nau central, també lleugerament passada de radi, arrenca de banquetes i és sostinguda per tres arcs torals que tenen impostes decorades amb relleus geomètrics. La volta de la nau de migdia és de quart de cercle, forma que devia tenir també la volta de la nau septentrional, que ara és de canó al tram proper al frontis. Les naus es comunicaven per quatre arcs formers, que en una reforma posterior foren reduïts a la meitat; els que hi ha actualment tenen el doble de llum que els antics. La sagristia, dels segles XVII-XVIII, ocupa el lloc de l’absidiola meridional. També en aquesta època, els murs de la nau foren sobrealçats en construir un terrabastall, amb finalitat defensiva.

Al N de l’església parroquial hi ha les restes d’un casal fortificat, amb una torre de planta circular on incideix un mur amb un portal adovellat i datat el 1561. Aquestes restes formen part d’una casa que s’hi adossà. És probable que aquesta petita fortificació fos propietat dels Sarroca-Palau, senyors de Vilanant.

La festa major es fa per Sant Isidre, el diumenge pròxim al 15 de maig, i el 15 d’agost se celebra la festa de la Mare de Déu d’Agost.

Altres indrets del terme

Les Casesnoves, Ca l'Almar i Can Nebot

Uns 500 m a l’E del poble, vora la carretera d’Avinyonet, hi ha el raval de les Casesnoves, sorgit als segles XIX i XX.

Fora del nucli urbà de Vilanant hi ha un gran nombre de masos disseminats per tot el municipi —a excepció del paratge de la Coma Forcada i el pla d’en Vinyes, gairebé deserts—, que formen petits veïnats, com el de Ca l’Almar, 700 m al N del poble de Vilanant, i el veïnat de Can Nebot, a 1,8 km de Vilanant, a l’únic espai del municipi situat a la dreta del Manol. Algunes masies van ser abandonades, sobretot durant els anys setanta.

Taravaus

El poble de Taravaus és situat a la dreta del Manol, a 80 m d’altitud, vora l’església parroquial, petit conjunt d’una arquitectura popular no gaire alterada. Tenia 43 h el 2005. La rectoria és un gran casal a migdia del temple amb estructures dels segles XVI i XVII i posteriors. A l’extrem de llevant hi ha fragments de l’antic pedró oratori que dóna nom al carrer de l’Oratori (la peanya és datada del 1571). L’església parroquial de Sant Martí de Taravaus, romànica, és esmentada al darrer quart del segle XIII, però posteriorment degué ser reconstruïda, ja que fou consagrada el 17 de maig de 1321. La data demostra, com en altres llocs de la comarca, la llarga perduració de les formes romàniques i el retard en l’adopció del gòtic a l’arquitectura religiosa popular. L’edifici presenta tots els elements característics de l’etapa del romànic final al país: feta de carreuada, nau única amb absis semicircular, portada a ponent amb quatre arcs de mig punt en degradació, llinda i timpà; la volta de la nau és apuntada i seguida, i la del presbiteri té forma ametllada, amb l’arc triomfal apuntat. Hom hi afegí posteriorment la sagristia, el terrabastall damunt la nau i el campanar. El cementiri forma un clos reduït prop la façana, amb una petita fornícula damunt la porta, amb decoració en relleu gòtica; a l’interior, embellit per rengles d’alts xiprers, es conserven creus sepulcrals baixmedievals.

Uns 500 m a llevant del poble, al planell, vora la carretera que mena a la carretera de Figueres, hi ha dos exemplars de masia fortificada. El Mas Arrufat, de tres plantes i teulada de doble pendent, té una elegant façana amb portal de grans dovelles i finestres renaixentistes amb frontons, emblemes i relleus ornamentals datats del 1560 i el 1587; al SW del casal es dreça una alta i ferrenya torre quadrada amb matacà i sageteres, i hi ha una era closa per una lliça de la fi del segle XVII. El Mas Frigola és a migdia de l’anterior i de característiques semblants, amb obertures renaixentistes i una gran torre de planta quadrada amb matacà i espitlleres. El Mas Safont, que dóna nom a un veïnat, 1,5 km al SW de Taravaus, és una altra gran masia que conserva una gran part de l’estructura del segle XVI.

El lloc de Taravaus formà part del comtat de Besalú, i consta a la fi del segle XVII com a lloc reial de la batllia de Figueres.

La festa major de Taravaus és al novembre, en honor de sant Martí.

El castell d'Escales dels Moros

Hom coneix amb el nom popular de castell dels Moros les ruïnes d’una fortalesa medieval situades a l’extrem oriental d’una carena, damunt la confluència de la riera de Cistella amb el Manol. S'hi pot arribar pel camí que, des de la carretera de Vilanant a Cistella, porta al Mas Rodeja i a la capella de Sant Jaume dels Verders. El turó on s’alça el castell només té accés per ponent. El castell és format per una torre circular envoltada per un recinte de planta rectangular o quadrada. La torre, que és esberlada, conserva la volta hemisfèrica del pis inferior, amb un forat al centre per a pujar als pisos superiors. Sembla que aquesta fortalesa es pot identificar amb l’antic castell del llinatge dels Escales, documentat al segle XIII. Així, també s’hauria d’identificar amb el lloc del qual era senyor Pere de Galliners al segle XV.

Sant Jaume dels Verders

El veïnat de Sant Jaume dels Verders (o dels Solers) és situat a poca distància del castell dels Moros, prop del Manol, en un paratge boscós. La capella de Sant Jaume dels Verders, al mig del bosc, és entre el castell dels Moros i el Mas Rodeja. És una construcció del segle XVIII que conserva algunes restes de l’església romànica anterior, del segle XI. De planta rectangular, l’absis adopta interiorment forma semicircular. La porta duu la data de 1724. A sobre, en la llinda d’una finestra, consta: “1729 ISIDRO RODEJA”. Al mur meridional es conserva un bon fragment de llenç romànic amb vestigis de la seva coberta. Al costat hi ha restes de la fortalesa dels Solers.

Coquells

El veïnat de Coquells, de masies disperses, és situat al NW de Vilanant, a uns 3 km de la població, en una zona de minsos turons coberts de pins i alzines. El 966 el monestir de Banyoles hi posseïa un alou. El 1319 Guerau de Cervià prestà homenatge al bisbe de Girona pel delme de Coquells, parròquia de Vilanant. Del Llibre de racionaris de la vila de Llers, inèdit, escrit per Gregori Pallisser el 1730, es dedueix que l’església de Sant Salvador de Coquells era una dependència del priorat de Santa Maria de Lledó. En aquesta obra s’esmenta Jaume de Vallgornera com a prior de Coquells el 2 de gener de 1562. Jaume de Vallgornera, que fou prior de Lledó el 1564 i el 1565, procedia de la família senyorial del castell de Palau-surroca, a Terrades, molt pròxim a Coquells. L’església resta actualment sense culte i és situada prop del camí que porta al Mas Genover, dalt d’un tossal poc elevat, vora el Mas Llobet. És un edifici romànic, del segle XI, d’una sola nau amb un absis semicircular. Ha estat objecte de diverses reformes i ha servit de pallissa d’una casa propera. La volta de l’absis és de quart d’esfera.

Pocs passos a migdia de Sant Salvador de Coquells hi ha restes d’un edifici fortificat i espitllerat. Uns 200 m al N de l’església hi ha el Mas Genover, gran casal del segle XVIII amb teulada de doble vessant sobre les façanes principals i portal de gran dovellatge. En la llinda d’una altra porta hi ha la data de 1735. La capella de Sant Joan del Mas Genover és adossada a l’angle NE del casal. És una petita capella, coberta amb volta de llunetes, d’una nau i absis semicircular. En la llinda figura “JOAN GENOBER 1771”.

La història

Vilanant pertanyia al territori del comtat d’Empúries. El lloc és esmentat, el 966, quan el comte Sunifred deixà al monestir de Banyoles el seu alou de Vilanant i de Coquells. És esmentat una altra vegada (Villa Abundant) el 978, en la dotació del monestir de Sant Pere de Besalú. Les possessions que hi tenia el monestir de Banyoles van ser confirmades el 1017 per una butlla de Benet VIII. L’església de Santa Maria de Vilanant és documentada el 1018 en l’acta d’un judici celebrat a Besalú en presència del comte Bernat Tallaferro. Els Palau, senyors del castell de Palau-surroca, de Terrades, detingueren la senyoria de Vilanant des del segle XIV fins al XVI. Des del 1425 s’anomenaren Sarroca-Palau. El 1682 Miquel de Salbà i de Vallgornera era senyor de Vilanant, cavaller de Sant Jaume i lloctinent general de Mallorca, i li fou concedit el títol de marquès de Vilanant. Després ha passat als Ponts de Mendoza, comtes de Robres, als Abarca de Bolea, comtes d’Aranda, i als Silva, ducs d’Híxar.

Col·laboració: 
TLlC
Llegir més...