Altres autors, potser més versemblantment, els atribueixen a la casa pairal prop d’Oristà, al Lluçanès: el primer nom conegut, d’aquesta casa, podria ésser el de Bertran de Vilaragut (1185). A més d’un Guillem de Vilaragut que anà a la campanya de Mallorca, on adquirí terres (1229), alguns dels seus membres anaren a la conquesta de València (1238); amb certesa, Arnau de Vilaragut i Pere de Vilaragut, possiblement germans, que foren a la presa de Sueca i de Xàtiva i obtingueren diverses heretats. Pere de Vilaragut fou veguer d’Osona i Bages, i li fou atorgat, vitalici, el castell de Doscastells (1265). Fet alcaid dels catalans mercenaris a Tremissèn (1265), deixà el càrrec al cap de dos anys, i hom creu que morí a Itàlia, des d’on degué disposar la venda de la casa d’Oristà. Per certes afinitats en els càrrecs, sembla que Berenguer (I) de Vilaragut fou fill seu. Potser també ho foren Ramon de Vilaragut (mort el 1310), prior del monestir de Ripoll, elegit abat (1280) enmig d’una controvèrsia monàstica, acabada el 1291, i Guillem de Vilaragut (mort vers el 1306), heretat a València, alcaid de Xàtiva (1288-90), el qual lluità també a Sicília (1292) i a Múrcia, on actuà en negociacions amb els castellans i obtingué possessions. Potser foren fills d’aquest Guillem i d’Eimeriga els germans Ponç i Ramon: Ponç de Vilaragut, conseller de l’infant Alfons i reboster de la infanta Teresa, anà amb ells a Sardenya, on rebé alguns feus, i també tenia rendes a València; després fou flequer i boteller de la reina Maria (1339), el seu tresorer i batlle general i un dels seus marmessors, i més tard fou enviat pels valencians a demanar al rei que hi anés a resoldre els afers de la Unió (1348). Ramon de Vilaragut, cambrer del monestir de Ripoll, fou nomenat prior de Montserrat (1334) i actuà com a pacificador en qüestions nobiliàries. Potser també fou germà d’ells un altre Guillem de Vilaragut, lloctinent del rei Sanç I de Mallorca a Montpeller (1312). Fills de Berenguer (I) foren Bernat, Ramon i Berenguer (II) de Vilaragut i de Sarrià. Aquest tingué, entre molts d’altres fills, Berenguer (III) de Vilaragut i de Boïl, Pere de Vilaragut i de Boïl i Nicolau de Vilaragut i de Boïl. Berenguer (III) fou succeït per Ramon i Berenguer de Vilaragut i Mercer, germans, probablement parents seus, si bé el parentiu els fou discutit en un procés pels hereus de Carrossa de Vilaragut. Nicolau de Vilaragut i de Boïl tingué, de Teresa Álvarez de Haro, un fill natural, Joan de Vilaragut (mort vers el 1415), que probablement fou lloctinent del governador de València i reduí amb arbitrarietats les sedicions de Morella, la qual cosa provocà una queixa de la vila al parlament català (1411); es casà secretament amb Margarida de Prades, vídua del rei Martí I, i morí poc temps després. Llur fill Joan Jeroni de Vilaragut i de Prades (mort el 1452) fou educat a Santes Creus per tal de fer-ne un monjo; però, en conèixer el seu origen, fugí a Nàpols, heretà el patrimoni patern, serví Alfons IV a Sicília, on es casà, i morí a Palerm deixant descendència siciliana. La línia d’Albaida fou iniciada per Bernat de Vilaragut i de Sarrià (mort el 1323), senyor d’Albaida i del castell de la Mola de Novelda, que fou alcaid d’Aiora per Bernat de Sarrià, i morí en la conquesta de Sardenya. Amb Agnès de Vilanova fou pare de Bernat de Vilaragut i de Vilanova (mort abans del 1347), senyor d’Albaida, vall que defensà dels sarraïns (1339). Fou enviat per Pere III contra l’infant Ferran, es casà amb Jaumeta de Romaní (la qual, vídua, es casà amb Nicolas de Joinville), senyora de Corbera de la Ribera, i deixà un fill, Joan de Vilaragut i de Romaní (mort abans del 1376), que fou capità i regidor de Xàtiva durant la guerra de Castella (1365); col·laborà en el fracassat assalt a Requena (1369) i després fou ambaixador de Borriol; en enviduar tingué algunes qüestions per raó del seu pretès matrimoni amb Teresa de Boixadors i de Carròs, neboda d’Isabel. Dos dels seus fills, Joan de Vilaragut i Carròs (mort el 1375) i Bernat de Vilaragut i Carròs (mort també el 1375), foren successivament senyors d’Albaida, sense descendència. La filla, Carrossa de Vilaragut i Carròs, heretà una part del domini; l’altra part, la deixà Bernat al seu parent Berenguer (III) de Vilaragut i de Boïl, i d’ací s’originà un llarg procés. Possiblement també fou fill seu el bastard Joan de Vilaragut, que serví a la campanya de Sicília (1396) i era ciutadà de Palerm (1402). Martí I de Sicília li donà el castell de Castellammare. Ajudà Berenguer de Vilaragut i Mercer en les qüestions amb Pardo de la Casta (1407). Empresonat a Barcelona, fou alliberat amb prohibició de partir de la ciutat sense llicència reial (1410). Fou falconer major de l’infant Alfons (1413) i el seu majordom i conseller, i fou fet capità de Palerm (1415). Més tard fou detingut a València i fugí de la presó (1418). Reclamà els seus drets al castell de Pirizi (o Perizi) i a Palatio Adrianni (1419). Casat amb Agnès, vídua de Pelegrí Català, el succeí el seu fill Lluís de Vilaragut, mestre racional de Sicília i amic del príncep de Viana (1460). La línia d’Olocau fou iniciada per Ramon de Vilaragut i de Sarrià (mort després del 1345), senyor de l’Alcaissia (1303) i altres llocs, germà de Berenguer (II). Havia anat, potser de molt jove, a Sicília, on tingué càrrecs i es feu notar en la defensa contra els angevins. El regent Joan de Randazzo l’envià a tractar les esposalles del futur rei Lluís I amb Constança, filla de Pere III de Catalunya-Aragó (1344), i per a fer una expedició contra els turcs. Com a capità general de l’armada siciliana, perseguí els napolitants fins a Calàbria (1345). El succeí el seu fill Antoni de Vilaragut i Visconti, el qual fou pare de Ramon i de Berenguer de Vilaragut i Mercer, ambdós hereus de l’esmentat Berenguer (III) de Vilaragut i Boïl. Ramon de Vilaragut i Mercer fou senyor de la baronia d’Olocau i camarlenc del rei Martí. Anà a la campanya de Sicília (1392) i tingué possessions a Xàtiva. Fou partidari del comte Jaume II d’Urgell, com tota la família, i lluità contra els Centelles. Reorganitzà els urgellistes vençuts a Morvedre, presidí el parlament dissident a Vinaròs i reuní el de Llíria (1412), precedent del de Casp. Casat amb Felipa de Vilanova, tingué dos fills, Jaume de Vilaragut i de Vilanova, que degué esser el seu hereu i degué morir abans que Antoni, germà i successor seu. Aquest Jaume, o més probablement un germà de Ramon de Vilaragut i Mercer, Jaume de Vilaragut degué ésser l’amic i informador de Joanot Martorell; i Antoni de Vilaragut i de Vilanova (mort el 1446), que fou senyor d’Olocau i de Dosaigües. Ajudà els infants Joan i Enric en la guerra contra Castella (1430). Es casà amb Beatriu de Pardo de la Casta, i el succeí el seu fill Ramon de Vilaragut i Pardo de la Casta (mort el 1505), la línia del qual acabà en la seva besneta Francesca de Vilaragut i Sánchez, muller de Jordi Sanç i de Cardona-Borja, senyor de Llanera de Ranes. Llur fill es digué Joan de Vilaragut i Sanç (mort després del 1609), i fou lloctinent del portantveus governador general a València i posà pau entre els bàndols a la Vila Joiosa; fou conseller reial i capità general a Mallorca (1606). El seu fill Alfons Sanç de Vilaragut i Pardo de la Casta, cavaller de Calatrava, anà a la cort de Montsó (1626), fou creat comte de la Vall d’Olocau (1628) i morí en guerra al Palatinat. Un dels seus fills, Jordi Sanç de Vilaragut i de Castellví (mort el 1676), fou segon comte d’Olocau i fou creat marquès de Llanera (1650), i es casà amb Agnès Abreu i de Luna, sisena comtessa de Regalados. La successió anà a parar a la seva filla Margarida Sanç de Vilaragut i Abreu de Luna, tercera marquesa de Llanera i quarta comtessa d’Olocau, muller de Tomàs Chiriboga y Mendoza, primer marquès de Valmediano. Llur filla Maria Sanç de Vilaragut, òlim Chiriboga, succeí la mare, i no tingué fills del seu marit, Joaquín Enríquez del Oro y Mendoza, per la qual cosa la successió passà als Fenollet descendents d'Anna Margarida Sanç de Vilaragut i de Castellví (filla del primer comte d’Olocau) i de Dídac de Fenollet i d’Albinyana, senyor del Genovés.
Armes dels Vilaragut
Llinatge valencià, l’origen, poc demostrat, del qual podria haver estat la casa reial d’Hongria, d’on Joan de Vilaragut degué passar a França i, després d’algunes campanyes guerreres, a Catalunya.