Excepte aquest sector interior, el terme és pla, i baixa suaument cap a llevant. Un terç del territori és improductiu; el secà pràcticament ha desaparegut; el regadiu es dedica quasi totalment a tarongers. De la tradicional indústria espartera i espardenyera resta una fàbrica d’espardenyes de sola d’espart en règim cooperatiu. Hi tenen una importància notable els banys de la Vilavella , d’aigües termals i medicinals oligometàl·liques sulfatadocalcicoclorurades, que brollen de les fonts Calda o de la Vila, Freda, de l’Oliverar, Blanca, de la Ronya, del Metxó i de la Murta, aprofitades en diversos establiments. La vila (3 351 h agl [2006], vilavellans ; 38 m alt.) és al peu de la muntanya de la Vila, coronada per l’ermita de Sant Sebastià, el Calvari i les restes del castell vell de Nules, d’origen probablement premusulmà; un cop conquistat, Jaume I el donà en feu a Guillem de Montcada, el 1251. Al començament del s. XIV fou fundada la vila nova de Nules, i el castell de la Vilavella passà per compra a Gilabert de Centelles. Lloc morisc (tenia 70 focs el 1609, al moment de l’expulsió), fou repoblat al s. XVII pel marquès de Nules Cristòfor de Centelles.
Vista general de la Vilavella
© Fototeca.cat