Situació i presentació
Limita a l’E amb Garrigoles, al S amb Colomers, al SW amb Sant Jordi Desvalls, a l’W amb Viladasens, al NW amb Vilaür i al N amb Sant Mori i Ventalló. El territori, drenat per diverses rieres, pertany en la seva major part a la conca del Ter; només les aigües del rodal de Valldavià van a parar al Fluvià. Aquesta zona lleument accidentada és anomenada serra de Valldavià a la contrada i constitueix un dels extrems de l’espai ondulat i boscós, de límits poc precisos, que hom designa amb el nom de terraprims, al qual va a morir, a ponent, la plana al·luvial empordanesa.
Els llocs d’aquest terme, Vilopriu, Gaüses, Pins i Valldavià, pertangueren al comtat d’Empúries, i a la fi del segle XIV formaven part de la baronia de Verges. A la darreria del segle XVII s’integraren dins la batllia reial de Verges. El topònim prové d’originari Villa Hilperici, derivat d’un nom de persona d’arrel germànica.
Vilopriu és el cap d’un municipi que també inclou els pobles de Gaüses, Pins i Valldavià. La carretera local de Colomers a Sant Mori travessa el terme de S a N i passa pel cap de municipi i per Valldavià. Prop de Vilopriu surten els ramals que porten a Camallera i a Garrigoles. La línia fèrria de Barcelona a Portbou travessa el sector occidental, prop de Gaüses.
La població i l’economia
La població del terme, que tingué un increment important a la primera meitat del segle XIX (725 h el 1857), acusà una forta i continuada minva fins al final del segle esmentat, a causa de la crisi agrària provocada per la fil·loxera (473 h el 1900). Hi hagué una lleu recuperació durant la primera meitat del segle XX –fins al decenni dels quaranta–, tot i que frenada per la guerra civil. Des del 1950 la davallada ha estat continuada amb una lleugera recuperació vers el 2005, amb 151 h.
El bosc d’alzines i, sobretot, de pi blanc ocupa poc més de la meitat del territori, als terrenys aspres i ondulats que abans eren plantats, en gran part, de vinya. Els incendis forestals han destruït un important espai de pineda a Valldavià. Als conreus, estesos pels replans i les vores dels torrents, havia estat molt important l’olivera. Els cereals, el blat de moro i el farratge en són els principals, encara que hi ha petits espais de regadiu, amb petites feixes d’horta a la vora dels pobles. Es pot dir que l’activitat ramadera —bestiar porcí i oví i aviram— ha salvat l’economia de la població, que ha restat fidel al terrer. Arreu del terme hi ha cases i masos abandonats, alguns dels quals han estat convertits en segones residències.
El poble de Vilopriu
El poble de Vilopriu (81 h el 2006) és a la dreta de la riera del seu nom, tributària del Ter, a 82 m d’altitud. La tossa edificada a l’entorn del castell i de l’església, amb carrerons curts i estrets i cases dels segles XVI-XVIII, forma un conjunt d’interès arquitectònic. El poble s’allarga vers el N amb el raval del Carrer Nou al llarg del vell camí en direcció cap a les terres veïnes de l’Alt Empordà. Vers el S hi ha un grup de masies disperses. L’església parroquial de Sant Pere de Vilopriu és situada a l’angle NW del recinte del castell aprofitant els murs d’una ala. És una obra dels segles XVII i XVIII de planta rectangular; a la part superior de la façana es destaquen dues gàrgoles esculpides. La volta de creueria és de tradició gòtica i l’interior és ornat amb motllures i relleus de guix. En obres fetes al sector del castell que és al costat de l’actual església es va descobrir un fragment de mur corbat que es pensa que podria pertànyer a una anterior església romànica. L’església de Villaprivo és esmentada els anys 1279 i 1280. El topònim apareix escrit així l’any 1316, mentre que el 1319 s’escriu Viloprivo, i a la fi del segle XIV, Vilauprivo.
El castell palau de Vilopriu, que domina el conjunt del poble, té els seus orígens al segle XII, però fou bàsicament modificat a la baixa edat mitjana (segle XV). És de planta rectangular amb alts murs espitllerats i atalussats que resten dempeus en bona part, sobretot als costats de migdia i de llevant. A la façana principal —a migdia— s’obren dues finestres coronelles gòtiques, geminades. Les sales interiors romanen enderrocades, mentre que a l’E i al SE, on hi ha una enorme torre angular de planta rectangular, encara es mantenen les estructures interiors. Aquest sector, que s’ha restaurat i consolidat, havia servit també d’escola i s’hi han fet treballs d’excavació. La festa major de Vilopriu s’escau per Sant Pere, el 29 de juny, mentre que la festa petita se celebra el diumenge proper al 27 de setembre, festivitat dels Sants Metges.
Altres indrets del terme
Can Felip i Gaüses
Can Felip, uns 300 m a migdia del nucli de Vilopriu, és una gran casa pairal amb teulada de quatre vessants, grans finestrals i galeries d’arcades, amb àmplies estances d’interiors, cobertes amb voltes de llunetes.
El poble de Gaüses (55 h el 2005) és 2,3 km a ponent de Vilopriu, format per un escampall de masies a la vall de la riera de Ramema (o de Gaüses) afluent del Ter. Hi ha dos nuclis principals, separats uns 300 m: els barris de l’Església i de Ponent.
El barri de l’Església, al qual s’accedeix per sota d’un passadís cobert pertanyent al Mas Solà, forma un conjunt arquitectònic que sembla presidir una alzina de proporcions excepcionals, i és situat a migdia del temple parroquial. L’església de Santa Maria de Gaüses —esmentada el 1279 i el 1280— és d’una nau, amb capelles laterals i capçalera poligonal, coberta amb voltes de llunetes. Fou bastida al segle XVIII, com ho indiquen les dates de les sagristies (1724 i 1756) i de la façana (1759), entre d’altres. En una fornícula hi havia hagut una imatge de marbre de la Mare de Déu, d’estil gòtic tardà. El campanar té la base quadrada i el cos superior octagonal, amb arcades apuntades i una coronació en forma de templet. Can Mundet, a l’extrem oriental del veïnat, té una façana amb un gran portal adovellat i una finestra gòtica, geminada.
Al barri de Ponent cal esmentar el rengle de cases —algunes de restaurades— amb finestrals gòtics i renaixentistes i portes adovellades, una de les quals ostenta un relleu amb les eines de ferrer. El Mas Baró és un casal del segle XVI, amb un portal adovellat, amb escut, i tres finestres decorades amb relleus diversos; també tenen decoració esculpida algunes portes interiors.
A llevant d’aquest barri, dalt un pujolet, hi ha el santuari de Sant Roc. És una petita construcció popular del segle XVIII que posseïa un plafó de rajoles policromades, i on cada any es celebra un aplec amb motiu de la festivitat de Sant Roc. A la riba dreta de la riera hi ha l’Almoina, edifici medieval que fou possessió de la Pia Almoina de Girona, del qual resta la part baixa d’una façana carreuada, amb portal adovellat i sageteres. Al costat hi ha vestigis d’un vell molí. La festa major de Gaüses es fa per l’Assumpció, el 15 d’agost.
Pins
El poblet de Pins (11 h el 2005) és format per un reduït agrupament de masies, amb elements dels segles XV-XVIII, emplaçat en una clariana de la zona de pinedes, 1,8 km al NW de Vilopriu i a l’esquerra de la riera de Pins. La capella de Sant Bartomeu de Pins, sufragània de la parròquia de Gaüses, és d’una nau, amb la capçalera poligonal, excepcionalment a l’extrem oest. Té un senzill campanar d’espadanya i és coberta amb volta de llunetes (segle XVIII). Entre les masies cal esmentar Can Ferrer Pagès (o Can Ribot), en la qual queden integrats els elements subsistents d’una torre de defensa medieval, quadrangular, espitllerada; a la façana hi ha un portal d’arc de mig punt, i el ràfec de la teulada presenta decoració popular. A la masoveria annexa és notable el gran portal adovellat i el passadís sobre el camí que uneix dos cossos de l’edifici. Can Muní és una gran casa pairal dels segles XVII i XVIII amb terrassa adossada a la façana i àmplies sales de planta noble, amb voltes de llunetes decorades. Cal Menut és una petita masoveria del segle XVIII situada al NE del poble. S'hi relaciona amb aquesta masia el Menut de Pins, el principal col·laborador del Rellotger de Creixell, cap d’una banda de malfactors de la darreria del segle XIX, autors d’una quantitat considerable d’assassinats i robatoris a les terres que limiten l’Empordà amb la subcomarca de Banyoles i la Garrotxa. El Menut fou executat públicament, juntament amb el seu capitost, sembla que a l’areny de l’Onyar de Girona el 1880. Una altra masia relacionada amb la història del Rellotger i el Menut és Can Vinardell de Malpàs, en ruïnes, on hom diu que es reunien els bandolers, en un paratge desert del lloc veí de Valldavià.
Valldavià i les restes arqueològiques
El poble de Valldavià (36 h el 2005), 2 km al N de Vilopriu, és format per masies escampades pels replans del vessant oriental del puig de Valldavià (168 m d’altitud i el punt més elevat del terme), prop de la capçalera de la riera de Caudet, de la conca del Fluvià. El locus de Valle Aviano > és esmentat el 1316. L’església de Sant Mateu de Valldavià és d’una nau amb absis semicircular. Conserva restes romàniques significatives, sobretot al mur nord i a la capçalera, però una bona part de la seva estructura correspon a reformes d’èpoques posteriors. És sufragània de la parroquial de Sant Pere de Vilopriu. El castell de Valldavià, a la part alta i al NW del poble, és un casal fortificat del segle XV, amb una torre quadrangular al SW i una finestra gòtica d’arc trevo lat a llevant. El finestral renaixentista, amb escut que presideix la façana, ha estat col·locat durant la restauració i procedeix del Mas Peralada, del poble de Llampaies (Camallera). El poble celebra la seva festa major el 21 de setembre.
A la rodalia de Valldavià s’han localitzat vestigis de poblament romà. Pel sector occidental del municipi, a les carenes entre Pins i Gaüses, passava un camí romà que sortia de la Via Augusta i es dirigia vers la plana del Baix Empordà, travessant el Ter prop de Colomers. En resten trams amb empedrat.