Situació i presentació
El terme municipal del Vilosell, de 18,88 km2, és a l’extrem sud-oriental de la comarca, a la part més alta de la plataforma garriguenca, ja al límit amb la Conca de Barberà, als vessants septentrionals de la serra de la Llena, els punts més alts de la qual (punta del Curull i la Tossa, de 1 018 i 1 023 m respectivament) marquen la frontera meridional, de la qual davalla el riu de Set, que marca la frontera occidental. Els municipis limítrofs són, a la Conca de Barberà, els de Vilanova de Prades (S) i Vallclara (E), i a les Garrigues, els de Vinaixa (NE), l’Albi (N), i la Pobla de Cérvoles (W). El poble del Vilosell, cap de municipi, és l’únic nucli de població agrupada.
El territori és en general irregular i abrupte, amb forts pendents dominats per les pudingues, on alternen el bosc de pi i la brolla i de tant en tant algun bancal de sembrat. Només al sector del N i a l’W, a la vora del riu de Set, predominen les terres de conreu. Neixen al terme els barrancs de Pedrinyà i del Picot, que s’uneixen al riu de Set, allà on fa de partió amb la Pobla de Cérvoles, i els de Comabarra, dels Perellons i dels Pruners, que desguassen al mateix riu, però ja al municipi de Cervià. Travessa el terme la carretera local que uneix el Vilosell amb el poble de l’Albi, on es comunica amb l’autopista de Barcelona a Lleida, i amb la Pobla de Cérvoles al S. Una carretera local comunica el Vilosell amb Vallclara.
La població i l’economia
Els censos de població (vilosellencs) més antics són els del 1378 i el 1553, que donaven 61 i 56 focs respectivament. Dins la tendència general del país, durant el segle XVIII la població tingué un augment notable: passà de 130 h el 1718 a 580 h el 1787; l’augment continuà al segle següent: 450 h el 1830, 407 h el 1842 i 699 h el 1857. El 1887 es comptabilitzaren 734 h, i el segle XX s’inicià amb 627 h (1900), per continuar amb un estancament (705 h el 1920, 668 h el 1930) que havia de donar pas a una clara disminució. El 1936 hi havia 657 h que havien baixat a 531 h el 1940, 482 h el 1950, 367 h el 1960, 286 h el 1970, 231 h el 1981, 214 h el 1991 i 197 h el 2001. El 2005 el municipi registrà un increment de població, amb 216 h.
La meitat de la superfície total del municipi està conreada. Fins els primers anys de la dècada del 1980, els principals conreus havien estat els cereals (ordi i blat), les oliveres, la vinya i els ametllers. Al llarg d’aquesta dècada es produí un augment del total de terres llaurades, i en especial de les dedicades a cereals (ordi), ametllers i olivera. A l’última dècada del segle XX els conreus principals han estat els cereals (ordi), els ametllers, les oliveres i les vinyes (inscrites en la denominació d’origen Costers del Segre). El 1991 l’empresa Finques El Pas adquirí més de 60 ha al municipi, on des del 1990 es planten ceps per tal d’aconseguir raïms de qualitat amb què elaborar cava. Pel que fa a la ramaderia, aquesta ha seguit una evolució negativa quant a la cria d’aviram, mentre que la cria de porcs ha augmentat. També s’ha produït un augment de les activitats apícoles. Cal esmentar la Cooperativa del Camp Sant Sebastià, fundada el 1944, que elabora vi i oli amb denominació d’origen Les Garigues. El Vilosell no forma part de l’àrea de regadiu del canal Segarra-Garrigues.
El poble del Vilosell
El poble del Vilosell es troba a 665 m d’altitud, al centre del terme, aturonat al voltant de les escasses restes de l’antic castell, documentat el 1995, que era bastit amb grans carreus. Els carrers són estrets. Moltes cases han estat restaurades com a segona residència. Conserva en bon estat la notable església parroquial de Santa Maria, de façana barroca i campanar senzill damunt el frontis; l’interior és d’una nau, amb volta ogival ben conservada, i té encara un dels antics portals de transició del romànic al gòtic (segle XIII), dins l’estil de l’escola lleidatana, però auster. El centre de la població és la plaça de Sant Sebastià, on hi ha la capella del mateix nom, del segle XVIII, coberta amb fusta sobre un arc de diafragma; l’expansió moderna és per la carretera de Vinaixa.
La festa major se celebra el tercer diumenge d’agost, si bé a la vigília surt el drac i es fa el correfoc. També té lloc pel 20 de gener la diada de Sant Sebastià.
Altres indrets del terme
El lloc més conegut i visitat del terme és el santuari de Sant Miquel de la Tosca, als vessants septentrionals de la serra de la Llena, en un paratge situat a uns 3 km de la població i a mig camí de la Pobla de Cérvoles; l’actual santuari és del segle XVIII, però n’hi ha notícies concretes des del 1570 en les Ordinacions del Vilosell (una disposició contra el bestiar que entrava en el seu territori, els amos del qual havien de pagar en aquest cas 10 sous per a l’obra del santuari). En efecte, l’ermita de Sant Miquel, inicialment capella de la Mare de Déu de la Junquera, fou construïda al segle XV per tal de venerar-hi la imatge allà trobada. L’any 1611 es començà l’obra de reforma i millora i fou acabada la diada de Carnestoltes del 1614. La façana és de gust renaixentista i carreus encoixinats. El retaule de Sant Miquel, obra de Bernat Martorell, presidí la capella fins que el 1913 fou traslladat a la seu tarragonina. El segon diumenge de maig se celebra un tradicional aplec i dinar a l’ermita.
A mig camí vell de Sant Miquel de la Tosca, al poble hi ha la capelleta del Crucifici, encastada sota una balma i de la mateixa època.
A les partides de l’Abella i la Tossa, ja al sector de Cérvoles, a la capçalera del riu de Set, hi ha algunes estacions prehistòriques estudiades per Salvador Vilaseca (hi ha restes sota l’alt del Curull i prop de Sant Miquel de la Tosca, com també prop del Crucifici, a la Closa, i al barranc de Pedrinyà).
La història
El Vilosell apareix com a nucli habitat al segle XI, ja en plena dominació sarraïna, a la partió dels regnes moros de Lleida i de Siurana, al límit extrem del castell de Barberà (els Termini antiqui Ilerde de 1168-72 assenyalen el Vilosell com a extrem del reialme almoràvit de Lleida abans de la conquesta cristiana de la ciutat). En constituir-se la parròquia de Santa Maria del Vilosell, fou integrada a la diòcesi de Tarragona.
El repoblament del territori no fou efectiu fins a l’època d’Alfons I el Cast (1162-96). El Vilosell, com els altres pobles de les Garrigues, havia estat atorgat als Cervera pel conegut conveni entre els comtes de Barcelona i els d’Urgell (abans del 1148), i Guillem de Cervera concedí el lloc en feu el 1178 a Pere de Besora amb pactes concrets sobre l’explotació dels rèdits senyorials i dominicals i sobre la funció dels batlles respectius. En aplicació d’aquest condomini, el 1184 Alfons I i Pere de Besora atorgaren des de Fraga una carta de poblament als nouvinguts al Vilosell, a fi que amb Pere de Puilà i els altres habitants del lloc gaudissin de la lliure possessió de les terres, llevat dels censals, delmes i primícies de l’Església, l’aprofitament dels prats i la fusta dels boscos de les muntanyes de Siurana, al mateix temps que es reservaven unes parellades de terra dins el terme. Seguiren altres concessions: el 1195, la reina Sança feu una donació al capellà del Vilosell, i el 1196 Pere de Besora feu una primera donació al monestir de Poblet, monestir que al llarg del segle XIII anà adquirint nous honors i béns al terme fins que el 1217 l’abadia obtingué per compra a Pere de Sassala, cava sèquia de Lleida, el castell i el lloc del Vilosell, amb els seus termes i dependències. L’abat Berenguer dels Castellots (1246-53) sanejà i desenvolupà aquest domini i el 1252 els veïns, secundats per l’abat, litigaren contra l’Albi per delimitar els termes. Malgrat que els homes del Vilosell ajudaren (1272) al desenvolupament de Cérvoles i la Fumada, la població es mantingué, i a mitjan segle XIV tenia 51 focs (quan el 1320 uns homes del Vilosell s’assentaren al terme de la Pobla de Cérvoles, hagueren de pagar una multa de 1 600 sous).
Al segle XV el Vilosell fou un dels pobles vassalls de Poblet que més contribuïren a l’administració del monestir de Poblet. El famós monjo fra Pere Martinet vers 1403-04 fou majoral del Vilosell, i el 1441 n’era cellerer, i la seva vida de penitent va lligada a la població (com també a Lleida); els vilosellencs guardaren molt de temps rècord de la seva penitència a les coves de la Pena i de les seves temptacions (el diable se li aparegué una vegada en forma d’ase), de tal manera que un manuscrit del segle XVI diu que “aquests fets els conten encara los minyons al Velusell”.
Les ordinacions del 1570 són un model de com es regia una comunitat municipal sota la senyoria de Poblet: prohibien de jurar pel nom de Déu i de la Verge sota pena de besar terra i pagar sis sous, castigaven el fet de treballar en diumenge sota pena de ser eliminat de tot ofici municipal, castigaven anar a caçar el diumenge, establien les multes si els veïns no acudien a les ordres de l’abat quan sentien tocar la campana al so de via fora, etc. Governaven el comú, un batlle designat per l’abat, tres jurats i nou prohoms amb un consell general de designació popular (els jurats eren elegits per un any i a la fi del mandat havien de donar compte de comportament i diners), i hi havia dos jurats de termes que examinaven límits i fites i controlaven les propietats. Estaven ben fixats també els deures i els drets dels mostassafs. Dins aquesta tendència dictada pels cistercencs fins a la fi de l’Antic Règim, el poble visqué els avatars de la guerra dels Segadors (hagué de facilitar queviures als soldats de les trinxeres de Lleida el 1647), i mogué sometents en la guerra del Francès. Suportà després les lluites carlines al llarg del XIX, i sofrí l’aiguat de Santa Tecla del 1874.