Situada en una cruïlla de camins entre les muntanyes Basques, els Prepirineus meridionals i la serralada Ibèrica, entre la vall de l’Ebre i el vessant cantàbric, és damunt un turó que domina la vall del Zadorra, aprofitada per les rutes de Castella a França. Mercat agrari, s’industrialitzà des del començament del s. XX (maquinària agrícola, sucre, naips, mobles). La població passà de 30 700 h el 1900 a 49 752 el 1940. A partir del 1947 una nova onada industrialitzadora (metal·lúrgia de transformació, indústria del cautxú, etc.), basada en la infraestructura de la diputació foral, el capital biscaí, la descongestió de Guipúscoa i la immigració forana, féu augmentar la població (73 701 h [1960], 136 873 [1970]); actualment és el segon municipi del País Basc, bé que inferior a les aglomeracions urbanes de Sant Sebastià i Pamplona. Té aeroport. És seu episcopal.
Fundada per Sanç VI el Savi de Navarra (1181) sobre el poblat de Gasteiz, els seus pobladors reberen el fur de Logronyo. Alfons VIII de Castella la incorporà al seu regne (1200), tot respectant-ne els furs, i n'amplià el poblament. Prestà el seu suport a Enric de Trastàmara contra Pere I de Castella, però fou cedida per aquest al seu aliat Carles II de Navarra (tractat de Libourne, 1366), que la retingué fins el 1372. Durant el s. XIV experimentà un notable desenvolupament demogràfic i comercial, i Joan II la declarà ciutat (1431). Molt afectada per lluites civils al s. XV, a causa de l’expulsió dels jueus (1492) i de la guerra de les comunitats de Castella (1520), sofrí una davallada econòmica, que persistí fins al s. XVIII. A les acaballes de la guerra contra Napoleó fou escenari d’una important acció bèl·lica ( batalla de Vitòria). L’any 1936 hi triomfà la rebel·lió militar. A la segona meitat del s. XX s’hi inicià un procés d’industrialització i de creixement demogràfic que ha provocat fortes tensions socials (1976).
Carrer de Vitòria
© CIC-Moià