Professà al convent dominicà de Burgos (1506) i estudià a París filosofia (1509-13) i teologia (1513-16), i alhora exercí el magisteri en el seu orde fins a aconseguir el doctorat (1522). Professor a San Gregorio de Valladolid (1523-26), passà definitivament a Salamanca (1526-45); convidat al concili de Trento tant per l’emperador com pel papa, la malaltia no li permeté d’assistir-hi. Destaca principalment per la seva renovació humanística de l’ensenyament de la teologia: exposició clara de temes d’actualitat evitant les discussions purament dialèctiques, recurs constant a les fonts (l’Escriptura, els Pares, els concilis), implantació de la Summa de sant Tomàs i dictat de les lliçons per a permetre als alumnes d’anotar-les. Escriví poques obres; la més important és Relectiones theologicae (publicada, pòstumament, el 1557), tretze de les 15 relectiones que havia dictat durant el temps que estigué a Salamanca. Per la seva visió de la comunitat humana universal i l’obligatorietat de lleis internacionals, basades en el dret natural, és considerat com el pare del dret internacional.