Fill del mercader Lluís Vives i de Blanquina Marc, ambdós de família jueva i judaïtzants. Del gran humanisme valencià de la fi del s. XV, només en conegué l’ambient, no gaire alt, de les humanitats a la universitat, on aprengué el llatí amb el mediocre mestre tortosí Jeroni Amiguet. De l’ambient familiar conservà una gran veneració per l’Antic Testament (comentaris als salms), que sabé entrelligar amb una espiritualitat sincerament cristocèntrica, palesada des de la seva primera obra, Iesu Christi triumphus , publicada el 1514 a París, on havia estudiat la filosofia del 1509 al 1512, data del seu trasllat quasi definitiu a Bruges. Ací residien diferents famílies mercaderes de València, a una de les quals, igualment d’origen hebraic, pertanyia la qui des del 1524 fou la seva muller, Margarida Valldaura. Els quatre anys d’estada a Lovaina (1519-22) —primer com a preceptor del gran amic del jove Carles V, el príncep Guillaume de Croy, bisbe de Cambrai i cardenal-arquebisbe de Toledo (mort el 1521), i durant el curs 1521-33 com a professor de llatí a la universitat— foren decisius per a l’humanista i per a l’home. Llavors, d’una banda, concretà en una sèrie de publicacions les seves experiències universitàries de París i les seves reflexions personals: la reacció contra la decadent escolàstica parisenca i la seva admiració per la vera filosofia, a De initiis, sectis et laudibus philosophiae i a l' Aduersus pseudodialecticos (Lovaina 1518 i 1519), els seus mètodes pedagògics a De ratione studii puerilis (Lovaina 1523) i el seu abrivat interès tant per l’Europa antiga, en els seus In XXII libros De ciuitate Dei commentaria (Basilea 1522), com per l’actual, a De Europae statu et tumultibus (Lovaina 1522), obra adreçada al seu col·lega universitari just elegit papa amb el nom d’Adrià VI. D’altra banda, d’aquells anys de Lovaina provenen el refermament o l’inici de la seva amistat amb un seguit de grans humanistes europeus, com Vergara, Budé, More, Craneveld i Erasme, entorn del qual tots els altres giraven. Cal remarcar, però, que l’entusiasme de Vives per Erasme contrasta amb una certa fredor d’aquest envers ell. Potser el seu origen hebraic li aconsellà de no acceptar la invitació de la Universitat d’Alcalá d’anar-hi a substituir Nebrija (mort el 1522). Però, mercès a Thomas More, Vives pogué esdevenir preceptor de Maria Tudor (a la qual dedicà, el 1523, el deliciós tractat, piadós i obert alhora, De institutione feminae christianae , Anvers 1524) i ensenyar llatinitat i jurisprudència ciceroniana al Corpus Christi College d’Oxford del 1523 al 1528. Tot amb tot, la seva posició a favor de la reina d’Anglaterra Caterina d’Aragó en la qüestió del divorci promogut per Enric VIII li ocasionà un breu arrestament i l’obligà a retornar a Bruges, de la qual no s’havia desvinculat del tot: s’hi havia casat el 1524, havia dedicat al seu municipi el De subuentione pauperum (Bruges 1526), que representava, en la crisi del precapitalisme, el pas de la caritat privada o pública a la veritable assistència social, i hi havia publicat, el mateix any, De Europae dissidiis et bello turcico , tractat que el posa en la línia de l’europeisme modern iniciat per Enea Silvio Piccolomini. Malgrat les indigències econòmiques en què es debaté tota la vida, la pau de Bruges, ja en decadència per l’avançada econòmica de la propera Anvers, fou propícia a l’home i a l’escriptor. Mantingué una correspondència epistolar freqüent, bé que no tant copiosa com la d’Erasme, amb els seus vells amics. Hi rebé visites interessants, com la d’Ignasi de Loiola el 1528 i les del zwinglià Rudolf Gwalther el 1537. Aquest any i el següent passà diferents tongades a Breda, invitat per Enric de Nassau i per la seva muller, Mencía de Mendoza, marquesa de Cenete, els quals potser l’incitaren a dedicar al príncep Felip (Felip II de Castella i I de Catalunya-Aragó) els diàlegs titulats Exercitatio linguae latinae (Basilea 1538), l’obra pedagògica cabdal de J.L.Vives i la més sovint reeditada i traduïda (traducció catalana — Diàlegs — de J.Pin i Soler, Barcelona 1915). L’escapada de Lilla i París el 1539, fugint de la pesta de Bruges, fou l’ocasió d’alguns breus escrits de caire ascètic, cap dels quals, però, no és comparable al De officio mariti (Bruges 1528), espill de la seva vida conjugal i alhora connubi de la tradició cristiana medieval i de la renovació social de l’humanisme. Però les guerres camperoles de la Reforma alemanya i l’extensió del pauperisme als Països Baixos no emmenà Vives al comunisme platònic de la Utopia de More, ans contraposà a l’obra de l’amic anglès el seu aristotèlic De communione rerum (Bruges 1535), en defensa de la propietat privada. Els darrers dotze anys de Bruges representen la maduració i la maduresa dels múltiples vessants intel·lectuals de J.Ll.Vives. Com a polític, ultra diferents escrits sobre les guerres entre Carles V i Francesc I, hi publicà, el 1529, el fonamental De concordia et discordia in humano genere i el De pacificatione —no és encara segura l’atribució a Vives del retrobat Epitome siue compendiaria descriptio temporum et rerum a populo romano domi forisque gestarum , publicat a Lovaina el 1534 sota el nom de Ioannes Warsenius—. Com a humanista, hi escriví De ratione dicendi (Bruges 1523) i De conscribendis epistolis (París 1536), i com a pedagog —alhora humanista i filòsof—, De tradendis disciplinis (París 1531). Com a pensador, depassa l’actitud negativament crítica dels seus escrits jovenívols —persistent encara a De causis corruptarum artium (Anvers 1531)— i completa la Introductio ad sapientiam del període anglès (Lovaina 1524; traducció catalana de Joan Avinyó 1929) —una saviesa platonitzant, molt renaixentista, alhora teòrica i moral— amb De anima et uita (Basilea 1538), la seva obra filosòfica més estructurada i una de les més característiques de tot el psicologisme crític del s. XVI europeu. Com a humanista cristià, recull l’herència intimista dels neerlandesos germans de la vida comuna en els breus escrits aplegats sota el títol d' Ad animi exercitationem in Deum commentatiunculae (Anvers 1535) i basteix una de les apologies del cristianisme més representatives del Renaixement cristià davant el paganisme que les humanitats clàssiques difonien: el De ueritate fidei christianae , que el seu vell amic Frans Craneveld publicà pòstum a Basilea el 1543, adreçat a Pau III. Els tractats tercer i quart, contra les doctrines dels jueus i dels musulmans, són alhora un lligam amb la seva València nadiua i una contraprova de la seva sinceritat religiosa. Si Vives no publicà en vida seva aquesta obra, iniciada el 1534, potser es degué al fet de no voler semblar connivent, ni de lluny, amb la inquisició de València, que havia foragitat del cementiri cristià les despulles dels seus pares judaïtzants.
Estàtua de Joan Lluís Vives, obra de Josep Aixa (1880), al pati de la Universitat de València
© Arxiu Fototeca.cat
Humanista i filòsof.