Les dues sondes d’aquest programa foren llançades el 20 d’agost (Voyager-2) i el 5 de setembre ( Voyager-1) de 1977. El Voyager-1 atenyé Júpiter al març del 1979 i passà a prop dels seus satèl·lits Cal·listo, Ganimedes, Europa, Ió, etc. Aprofità la deflexió produïda pel camp gravitacional del planeta per dirigir-se cap a Saturn, on arribà pel novembre del 1980. Estudià el planeta i alguns dels seus satèl·lits, especialment Tità. Posteriorment, inicià una trajectòria que el dugué fora del sistema solar sense experimentar cap altre encontre planetari. El Voyager-1 es convertí, el 1998, en el vehicle construït per l’home que més s’ha allunyat de la Terra. En arribar als 10.400 milions de km del Sol, superà la distància recorreguda per la sonda Pioneer 10, que fou enviada a l’espai el 1972. Les dades que envia arriben al cap de 9 hores i 36 minuts. Al setembre del 2013, el Voyager-1 fou la primera nau a entrar a l’espai interestel·lar, més enllà del sistema solar (uns 19.950 milions de km del Sol).
El Voyager-2 arribà a Júpiter al juliol del 1979 i passà a prop de Cal·listo, Ganimedes, Europa i Amaltea; posteriorment, es dirigí a Saturn, on arribà a l’agost del 1981, i a Urà, on arribà al gener del 1986; finalment, passà prop de Neptú el 1989. Transmeté dades que trigaven quatre hores i sis minuts a arribar a la Terra. Els principals resultats d’aquest projecte es deriven de la millora dels coneixements d’aquesta part del sistema solar: descobriment de nous satèl·lits de Júpiter i Saturn, detall dels anells de Saturn, descobriment dels anells de Júpiter i Urà, activitat volcànica de Ió, fotografies d’alta resolució de planetes i satèl·lits, etc. Tant el Pioneer 10 com el Voyager-2 viatgen encara allunyant-se de la Terra, però a menys velocitat que el Voyager-1, que ho fa a 17,4 km/s.