Professor a la Sorbona, féu de la filosofia un art (com a actitud dialèctica i interrogativa), més que no pas una ciència, i estudià, reinterpretant-los, autors i corrents com ara Descartes (1920), Plató (1930), Hegel (Le malheur de la conscience dans la philosophie de Hegel, 1930), Kierkegaard (1938), la filosofia francesa (1946), l’existencialisme (1947 i 1951), Heidegger (1955 i 1959), Husserl (1959) i Nietzsche (1960). Altres obres seves són Vers le concret (1932), Existence humaine et transcendence (1944), The Philosopher's Way (1948) i Traité de métaphysique (1952).