Propietari rural, fou diputat, líder dels whigs, ministre de la guerra (1708-10) i tresorer de la flota (1710-11). Acusat de corrupció, fou empresonat (1712). En instaurar-se la dinastia dels Hannover (1714), els drets de la qual al tron anglès ell havia defensat, fou rehabilitat i nomenat canceller de l’Exchequer (1720-40), càrrec des del qual dirigí la política del país, acomplint les funcions de primer ministre. Partidari convençut del liberalisme econòmic, impulsà l’expansió econòmica, afavorí el desenvolupament industrial i financer, l’agricultura, el comerç i l’explotació colonial i assentà les bases de l’hegemonia econòmica britànica.
Desenvolupà una política exterior decididament pacifista, basada en l’aliança amb França i la no-intervenció en assumptes europeus. L’increment de les tendències bel·licistes dels tories i els ''joves whigs' l’obligaren a declarar la guerra contra Espanya (1738-39) a Amèrica, en la qual no obtingué resultats positius, i, en canvi, significà la ruptura de l’aliança amb França. Davant la imminent intervenció britànica en la guerra de Successió d’Àustria, que exigia un governant enèrgic al capdavant del país, perdé la majoria parlamentària i dimití (1742), malgrat tenir la confiança del rei.
Contribuí a consolidar les pràctiques que esdevingueren tradicionals en el règim polític britànic, com ara el fet que el govern no recaigués en el monarca, sinó en un gabinet presidit per un primer ministre, que governés basant-se no pas en la confiança reial, sinó en la majoria parlamentària.