Estudià al Trinity College de Dublín, i més tard a Oxford, on sobresortí en els estudis clàssics. El 1878 guanyà el premi Newdigate. Dotat d’un domini excepcional del llenguatge, el seu estil brillant, que es reflectí tant en l’obra literària com en assaigs i articles en la premsa, aviat li reportà una notable popularitat. Adoptà unes maneres afectades i frívoles que escandalitzaren la societat victoriana, la qual criticà amb ironia i mordacitat. Això i l’hedonisme amoralista que professava obertament li crearen nombrosos enemics. Fou un decidit partidari del corrent estètic de l’art per l’art del final del segle XIX, que difongué en nombrosos escrits i conferències com les que feu als EUA i al Canadà el 1882. El 1884 es casà amb Constance Lloyd, de la qual tingué dos fills.
Especialment conegut com a dramaturg, en aquest gènere destaquen les obres Lady Windermere’s Fan (1892), que el consagrà, Salomé (1892), escrita en francès i base de l’òpera de R. Strauss, A Woman of No Importance (1893), An Ideal Husband (1895) i la seva obra mestra, The Importance of Being Earnest (1895). Escriví una única novel·la, The Picture of Dorian Gray (1891), titllada d’immoral. El 1895 fou acusat d’homosexualitat pel pare del seu amant lord Alfred Douglas i, després de tres judicis, fou condemnat a dos anys de treballs forçats, que complí a la presó de Reading, on escriví The Ballad of Reading Gaol (1898), que descrivia les condicions inhumanes del règim penitenciari, i l’Epistola: In carcere et vinculis, o De profundis (versió completa, 1960), sèrie de retrets al seu amant i, indirectament, a ell mateix per haver-se deixat portar fins al desastre. És també autor de diverses narracions i contes (Lord Arthur Savile’s Crime, 1891), i de narracions infantils, d’un cert to socialista, com The Happy Prince (1888). En sortir de la presó s’exilià a França i adoptà el nom de Sebastian Melmoth.