Deixeble de J.Burckhardt a la Universitat de Basilea, on després fou professor (1893), com també a Berlín (1901-19), metodològicament partia dels pressupòsits formalistes de K.Fiedler, i esdevingué el representant més conegut de les teories de la “pura visualitat” (reine Sichtbarkeit) de l’escola de Viena, arran d’obres com Renaissance und Barock (1888), Die Klassische Kunst (1899) i Kunstgeschichtliche Grundbegriffe (‘Conceptes fonamentals de la història de l’art’, 1915). Hi considerava la història de l’art com una història sense noms, com el pur desplegament de les formes, polaritzades en dos conceptes fonamentals: el classicisme, entès com a vèrtex de perfecció, al qual es contraposa el barroc, que sempre el segueix. No es tracta de dos moments històrics concrets, sinó de dues categories universals oposades segons cinc antítesis: lineal-pictòric, superfície-profunditat, forma tancada-oberta, unitat-multiplicitat, claredat absoluta-relativa. Corregí aquests conceptes, traient-los rigidesa, en Kunstgeschichtliche Grundbegriffe. Eine Revision (‘Conceptes fonamentals de la història de l’art. Una revisió’, 1933).