L’emperador renunciava a la investidura per l’anell i el bàcul, però conservava el dret a la investidura de les regalies, que lliuraria amb el ceptre (a Alemanya, després de l’elecció, i a Borgonya i Itàlia, després de la consagració). L’emperador encara concedia l’elecció canònica i la lliure consagració, bé que l’elecció a Alemanya havia d’ésser feta en presència seva o dels seus ambaixadors; en cas de discrepància, era ell, juntament amb els metropolitans, qui decidia quina era la sanior pars . Els estats de l’Església, que restaven al marge de les decisions, eren restituïts al papa, com també les propietats eclesiàstiques embargades. El concordat, ratificat pels prínceps a la dieta de Bamberg (1122) i en el primer concili del Laterà (1123), on hagué de superar l’oposició dels partidaris de la reforma gregoriana més estrictes, canviava de fet el sistema estructural de l’imperi, puix que els bisbes passaven de funcionaris a prínceps seculars.