El terme ocupa una fossa triangular entre el Montgó (751 m alt.) i el puig de Benitatxell, coberta per 15 o 20 m d’al·luvions i oberta a l’ampla i arrecerada badia de Xàbia, entre el cap de Sant Antoni, al NE, i el cap de Sant Martí —que inicia el promontori del cap de la Nau—, al SE, vora el qual hi ha la illeta del Portitxol. Hi desemboca el riu de Xaló o de Gorgos, rectificat recentment per evitar inundacions a la caseria marítima de la Duana; més a migjorn, al toll anomenat l’Albufereta o la Fontana, ha estat condicionat un port esportiu. Al sector de costa espadat s’obren les coves dels Òrguens, Gran, de l’Or i Tallada. Als Muntanyars i a la Duana hom troba platges tirrenianes fòssils, a més de les de Tangó, de l’Arenal (on hi ha un parador nacional de turisme), de la Barraca, de Falsia i de la Granadella.
Al sector inculte (3.000 ha) hi ha 1.410 ha de pastures, 653 de garriga i 878 de pinedes. Les 3.100 ha de secà són en una bona part desateses, però hi destaquen 1.243 ha de vinya, reconstruïda després de la fil·loxera del 1904 (un terç de vinyets són per a vi, i la resta donen raïm de pansa i de balança). El regadiu (438 ha) s’alimenta d’aigua de motor o portada des de la Rectoria; poc més d’un centenar d’hectàrees són dedicades als tarongers, i la resta a hortalisses. Un cop desarborats els molins de vent, no resta més indústria que la pesca —unes 600 tones (sorell, sardina, lluç, bonítol, etc.), a càrrec de 114 mariners en 24 barques (9 de ròssec, 4 d’encerclament i 11 de tremall)—, l’agrària —un celler cooperatiu (1959) amb 13.000 hl de capacitat, que produeix 6.000 hl de mistela i 2.000 hl de vi— i les pedreres de tosca (eolianita anàloga al marès mallorquí), explotades almenys des de l’època romana. Des del 1950 l’estiueig començà a desenvolupar un hàbitat de casetes vora mar fins al primer Muntanyar; ara gairebé tot el litoral n’és cobert, i han aparegut urbanitzacions interiors; hi ha 10 hotels, amb 964 places, i 3 càmpings (1987); el parador nacional data del 1965.
La colònia estrangera resident és d’unes 4.000 persones. Als 3.025 habitatges disseminats només hi ha 978 h permanents, car majoritàriament són residències secundàries. Les dades més reculades donen 282 cases el 1310, que el 1646 eren 400. Els 1.600 h del començament del segle XVIII s’havien duplicat (3.300) el 1787, i el 1857 eren 5 785 h. Abans d’acabar el segle XIX s’atenyé el màxim, amb més de 7.000 h, per a declinar després amb l’emigració africana (5.866 h el 1910); una lleugera represa ha mantingut els efectius entorn del 6.000 h fins el 1960, que començà un fort creixement directament lligat al desenvolupament turístic, que ha canviat radicalment les activitats econòmiques; el 48% de la població activa treballa en el sector de serveis, el 27% en la construcció i el 17% en l’agricultura.
La vila (12.108 h agl [2006], xabiencs; 50 m alt.) es concentra en un tossal, antigament fortificat, i als seus costers, a uns 2 km de la costa, a l’esquerra del riu de Gorgos.
Aspecte de la vila Xàbia (Marina Alta)
© C.I.C - Moià
L’església de Sant Bartomeu és una construcció gòtica massissa, amb terrassa rodada de barbacana i matacans sobre les portes, feta al començament del segle XVI segons plans de Domingo de Urteaga. Arreu del poble la pedra tosca llavorada als portals dona l’original nota de color ocre. Es conserva el convent de monges augustinianes, fundat el 1663, i l’església del convent dels mínims (1616-1835). La casa de la vila és del començament del segle XVIII.
El lloc es formà a partir d’una alqueria islàmica del terme de Dénia, que aconseguí terme propi el 1397. Formà part del marquesat de Dénia. El 1609 foren embarcats al port 7.537 moriscs com a conseqüència de l’expulsió. Felip IV li concedí el títol de vila el 1612. Fou presa pels austriacistes el 1707 i saquejada per les tropes franceses el 1812. Les restes de pesqueries romanes suggereixen l’antigor de les almadraves.
L’antic monestir de Sant Jeroni de Xàbia esdevingué santuari dels Àngels, i el 1964 s’hi establí novament una comunitat de jerònims. Al nucli de la Duana hom bastí el 1957 una interessant església. Esparses pel terme hi ha les caseries de Fontanella, la Granadella, l’Atzúvia, el Pujol, la Seniola, Tarraula i Vall-de-ros i el santuari del Pòpul.