El seu extens terme s’allarga 30 km de N a S des dels contraforts meridionals de la serra de Javalambre fins a la serra d’El Negrete, límit amb la Plana d’Utiel, que durant segles fou frontera amb Castella. El Túria travessa el terme fortament encaixat d’W a E; paral·lel a aquest corre el seu afluent per l’esquerra, el riu de Xelva o de Toixa (dit rambla d’Arquela a la capçalera, que neix el vessant meridional de la serra d’El Sabinar, dins el terme d’Alpont, i que s’uneix al seu col·lector a Domenyo, després de passar per Toixa, Xelva i Calles), d’un curs més obert que el Túria. Són nombroses les terres per damunt els 1 000 m alt.; el 85% de la terra no es conrea, i és ocupat per grans extensions de matollar i de pinedes (15 000 ha). El conreu es limita a 2 700 ha de secà i 350 de regadiu, amb aigua del riu de Toixa; l’àrea conreada se situa prop de la vila i en petits sectors dispersos entre les muntanyes, cosa que ha donat lloc a llogarets i caseries, alguns dels quals separats 30 km del cap del municipi i pràcticament aïllats d’aquest, com Ahillas, al N (separat per la mola de Xelva , 1 052 m alt.), i Villar de Tejas, al S (a la capçalera del riu de Xera, separat per la talaia de Xelva , 1 157 m alt.). L’altitud fa que els conreus principals siguin els cereals al secà (900 ha de blat i 500 d’ordi). El regadiu es dedica a conreus d’estiu o que suporten baixes temperatures, com els cereals (blat i blat de moro), cebes i patates. La ramaderia ovina consisteix en 200 caps. Xelva fou una població industrial d’una certa importància: al s. XVIII era puixant la fabricació d’espardenyes, i al XIX es desenvolupà la indústria tèxtil, però l’aïllament en què es troba féu que a la fi del s. XIX i el començament del XX la població augmentés ja molt lentament, fins a arribar a 5 500 h el 1920, any a partir del qual inicià una ràpida decadència, que l’ha reduït a 2 209 h el 1981, tot i que hi resta una fàbrica de confecció; l’emigració s’ha dirigit sobretot a València. La vila (1 822 h agl [2006]; 474 m alt.), centre comarcal dels Serrans, és situada a l’esquerra del riu de Xelva, sobre un turó que s’alça al centre d’una ampla vall regada ( horta de Xelva ), i és presidida pel vell palau dels ducs de Vilafermosa (després, casa de la vila) i per la gran església parroquial (la Mare de Déu dels Àngels), antiga col·legiata construïda en 1626-1771 que fou cap d’arxiprestat de la diòcesi de Sogorb fins el 1960, que passà a la de València; es conserva també la Casa de la Inquisició. S'agrupa en els barris d’El Azogue, Benacacira i Cárcama, amb elements de llur passat islàmic, i els d’Ollerías, Petrosa, Moreras, Mustera i El Arrabal (l’antic raval o moreria de la Xelva cristianitzada). És un antic nucli d’habitatge romà (resten dins el terme els aqüeductes de La Peña Cortada i de Los Arcos de la Rambla, considerats romans); fou una important població musulmana (resten alguns vestigis de construccions islàmiques als barris més vells de la vila i l’ermita de Santa Creu, antiga mesquita) conquerida per Pere I de Catalunya-Aragó el 1194, però caigué novament sota domini musulmà el 1214; la conquerí definitivament Jaume I el 1238, després d’haver-la presa ja una primera vegada i abandonada el mateix any; el rei la donà a l’antic governador musulmà de València Abū Sa'īd, que la lliurà al bisbe de Sogorb (el 1302 el bisbe de València inicià, infructuosament, un plet contra el de Sogorb per la jurisdicció de Xelva i dels pobles de la comarca). Fou cap de la fillola morisca del seu nom. El 1251 Xelva fou repoblada per 28 famílies cristianes, cosa que provocà una revolta de la població musulmana; dominada aquesta, els musulmans foren expulsats de la vila, però es mantingueren al raval i als nombrosos nuclis de població rural fins a l’expulsió del 1609 (any que tenia 470 focs de cristians de natura i 220 de moriscs). El 1255 la vila passà a Jaume de Xèrica. Fou cap de vescomtat de Xelva, que Joan II creà el 1390, el qual acabà passant als ducs de Vilafermosa. Durant les Germanies fou ocupada pels agermanats. Durant la primera guerra Carlina fou presa diverses vegades pels carlins; Cabrera la fortificà, i hi instal·là un hospital. Dins el terme hi havia un monestir de franciscans observants (fundat el 1388, abandonat el 1835 i on el 1908 es reinstal·là la comunitat, refeta el 1877 a la vila); hi ha els santuaris de Loreto i d’El Remedio, les caseries d’el Cerrito, Mas de Aliaga, Bercuta, El Campo de Benacacira (centre d’un enclavament), Mas de Caballero i Mas de Arguelilla, entre altres, i els despoblats de la Garrofera, La Torrecilla i Zarraica; les caseries de Las Alcotas, Mas del Pinar i Mas de Cervera constitueixen enclavaments del municipi de Calles.
Xelva
© Fototeca.cat