El terme s’estén a la vall mitjana del Palància, des del barranc de Medilla (afluent, per la dreta, del riu, i límit occidental del terme) fins a la font d’El Baño (Navaixes); al SW comprèn una extensa zona muntanyosa, que culmina als cims de Llustre (1 027 m alt.), El Frontón (1 024 m), La Herbosana (951 m), Alto Gafero (919), Alto Villar (873), El Cerro Gordo (904) i La Muela (854); al NE, on limita amb la rambla de Peñarroya, afluent, per la dreta, de la ramba de Gaibiel, munta fins a 622, a la serra del Sabinar, contrafort meridional de la serra d’Espadà; el sector central, el més planer, és constituït per la mateixa vall del Palància, regada (séquies de Magallán i de Navarra) a banda i banda del riu, i per la vall de la rambla de Gaibiel (o El Regajo), afluent per l’esquerra (aigua avall de llur confluència hi ha la resclosa del pantà d’El Regajo). Hi ha un gran nombre de fonts naturals. Més del 70% del territori és de muntanya improductiva. Al secà són conreades oliveres, vinya i ametllers; les hortes i fruiterars regats ocupen més de 700 ha. Les terres són treballades en explotació directa. Hi ha indústria farinera de derivats del camp. La vila (1 426 h agl [2006]; 523 m alt.) és situada sobre un turó, tallat a ponent pel Palància (La Peña Tajada). Té estructura circular al voltant de l’antic castell de Xèrica (del qual resta la torre mestra o de Sant Joan) i del campanar aïllat de coronament (a l’estil de les torres mudèjars aragoneses, obra del començament del s. XVII). El carrer de Jaume I volta la vila per la base del sector antic, fins a la plaça d’El Olmo o del Mercat (amb una interessant font de marbre negre). L’església parroquial (Santa Àgata) fou construïda a partir del 1395 sobre el palau i hort que l’infant Martí donà el 1385; l’obra gòtica fou modificada posteriorment (la façana és renaixentista, i conserva pintures de Camaron). La primitiva església parroquial (vicaria des del 1333) era l’actual església de Sant Roc, on es conserva un retaule de la Mare de Déu de Llorenç Saragossa; a la vila hi ha encara l’església de la Sang i la de l’antic convent dels Socors, d’augustinianes (on es conserva un sant Llorenç de Bríndisi, de Josep Esteve i Bonet). Hi havia hagut un convent de caputxins, fundat el 1619. Alguns vestigis al castell i nombroses troballes arqueològiques demostren un important poblament romà, que degué decaure en època musulmana. Conquerida el 1236, el 1249 Jaume I atorgà carta de poblament, però el 1253 lliurà Xèrica i alguns llocs del seu voltant a Teresa Gil de Vidaure, com a cap de la baronia de Xèrica, que instituí a favor del fill que el rei tingué amb aquesta dona aragonesa, Jaume Peres, dit Jaume de Xèrica , origen del llinatge Xèrica. Retornada a la corona el 1369, Pere III creà el comtat de Xèrica per al seu fill l’infant Martí. Reincorporada la vila a la corona el 1409, fou lliurada el 1417 a l’infant Joan, germà d’Alfons el Magnànim, el qual la vengué el 1431 a Francisco Zarzuela, justícia d’Aragó. Ferran II la incorporà de nou a la corona i li atorgà vot a corts. Hi ha un museu municipal. Dins el municipi hi ha, encara, el poble de Novaliches.
Xèrica
© Fototeca.cat