i Josep Yxart i de Moragas | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Josep Yxart i de Moragas

SinònimJosep Ixart i de Moragas
Josep Yxart i de Moragas
© Fototeca.cat
literatura lit
Crític literari.
Tarragona, Tarragonès, 10 de setembre de 1852 — Tarragona, Tarragonès, 25 de maig de 1895

De família benestant, es llicencià en dret a Barcelona el 1873. Un any abans havia iniciat les seves col·laboracions literàries, i després d’una breu estada a Madrid, complint el servei militar, abandonà l’exercici de l’advocacia per lliurar-se plenament a la literatura. Col·laborà en La Ilustración Universal, El Siglo Literario, Miscelánea Artística y Literaria, La Renaixença, L’Avenç, La Ilustración Artística i La Vanguardia, i també, entre d’altres, en revistes de Madrid, com La España Moderna. Dirigí la revista Arte y Letras (1882-83) i les col·leccions Biblioteca de Arte y Letras, on publicà l’assaig Fortuny (1881), diversos pròlegs i la seva traducció castellana dels drames de Schiller, i la Biblioteca Clásica Española. El 1883 ingressà com a membre corresponent a l’Academia de la Historia, i el 1892 fou elegit president de l’Ateneu Barcelonès, on inaugurà el curs amb el discurs La crítica literaria contemporánea (1892). Entre el 1886 i el 1890 publicà cinc volums amb el títol d'El año pasado, on aplegava una part de la seva obra crítica de l’any anterior i, així, oferia un panorama anual de l’activitat literària i cultural catalana. La seva obra més important, El arte escénico en España (1894-96), recull una sèrie inacabada d’estudis sobre el teatre castellà del s. XIX, on estudia especialment l’evolució del gènere d’ençà del Romanticisme i analitza el públic. La seva obra crítica, que evolucionà des d’un hegelianisme inicial, rebut de la tradició crítica romàntica catalana —present, encara, en Lo teatre català. Assaig històric-crític, premiat als jocs florals del 1878—, cap a un positivisme d’influència francesa, especialment de Taine, el convertí en el teòric més important del moviment naturalista a Catalunya, i influí, entre d’altres, en Joan Sardà i en Narcís Oller, cosí seu, el qual estimulà en la realització de la seva obra novel·lística. En propugnar el naturalisme, posà l’èmfasi no pas en el caràcter determinista de la seva filosofia (l’aspecte més polèmic i de més difícil acceptació per la societat catalana de l’època, però que ell, amb algunes reserves, acceptava), sinó en el procediment de captació i de reproducció artística de la realitat, cosa que constituïa, segons ell, la principal aportació del naturalisme a la literatura i, a més, la forma més adient al pragmatisme català. Així, la seva crítica posa en primer pla els aspectes tècnics i de composició de l’obra artística (sobretot de la novel·la i del teatre) i desenvolupa, des d’una perspectiva positivista, el concepte retòric de versemblança com a punt central de les relacions entre ficció i realitat. Dins aquesta concepció àmplia del naturalisme, intentà d’integrar autors com J.Verdaguer i À.Guimerà —de qui prologà, amb un magnífic estudi, el volum Poesies (1888)—, els quals valorà pels aspectes realistes de les obres respectives, i impulsà J.Maragall, S.Rusiñol i R.Casellas a escriure. És autor, també, de poemes i narracions, que, al costat d’alguns estudis crítics, foren aplegats per Narcís Oller en Obres catalanes de Josep Ixart (1896), després de la seva mort prematura, provocada per la tuberculosi.

Col·laboració: 
JCV
Llegir més...