Estudià batxillerat i dos cursos de la carrera de dret i de lletres a Barcelona, carrera que deixà inacabada. Es lliurà de ple a la vocació literària dins el moviment del Modernisme i fou un dels puntals en la fundació de la revista “Joventut” (1900-06). El 1901, amb Joaquim Pena, intervingué en la creació de l’Associació Wagneriana de Barcelona, on ocupà els càrrecs de bibliotecari i vicepresident. Ben aviat exercí la crítica literària (1899), i escriví significatius treballs en defensa de l’ideari modernista, recollits en part a Riu amunt (1904), volum de crítica. La seva poesia comprèn diferents etapes estètiques. Els primers llibres, Assaigs estètics (1905) i Imatges i melodies (1906), són influïts sobretot per Wagner, Goethe i els parnassians (Leconte de Lisle, Heredia, etc.). Traduí nombroses òperes de Wagner, algunes per primera vegada al català, i Els disset sonets de J.W.von Goethe (1906), i donà a conèixer traduccions d’Anacreont, Ronsard, Labé, Rossetti, Heredia, Mallarmé, Carducci i D’Annunzio, entre d’altres. L’any 1908 aparegué Poesies, recull seleccionat de tota la seva obra anterior. A partir de Ritmes (1909), la seva poètica prengué gairebé exclusivament uns tombants classicitzants, ben diferents, pel que fa a la concepció ideològica, dels de l’escola de Costa i Llobera i Alcover. Horaci i Virgili foren els seus models. Hi adaptà, probablement per primera vegada al català, l’hexàmetre llatí. Seguiren, dins aquesta línia, Reialme d’Eros (Versificació d’un poema simfònic ideal) (1910), Oda a Salomé. Poemes menors (1911) i Elegies australs (1912). Marginat pel moviment noucentista i potser empès per motius personals, l’any 1913 partí de Barcelona i s’establí a Buenos Aires, on fou molt ben acollit per la colònia de catalans. Fou fundador i secretari de l’Associació Wagneriana Argentina (1913). L’allunyament del país marcà decisivament la seva obra. Col·laborà escadusserament en la revista Ressorgiment, i publicà dos llibres de poemes originals, Aiguaforts i aigües vessants (1921) i l’aparegut pòstumament, Poemes de l’esperit i de la terra (1934). A l’Argentina traduí Horaci. El 1926 aparegué El llibre I de les Odes d’Horaci. El llibre II restà inèdit. Tota la seva obra narrativa fou escrita abans del 1913, una part quantitativament important de la qual restà inèdita. Publicà solament Novel·les i poemes (1912), recull selecció de tots els contes i totes les proses apareguts fins el 1906 en les pàgines de Joventut. El 1978, reivindicat per Llorenç Soldevila, hom li publicà Una Cleo i altres narracions. Els interessos narratius de Zanné abasten des del prerafaelitisme a l’anomenat naturalisme rural, passant pel decadentisme i les proses poètiques d’influència simbolista.