Membre del CIAM i redactor en cap de Casabella (1947-49), és un dels exponents més representatius de l’anomenada “segona generació” d’arquitectes. Com a dissenyador, féu alguns dissenys famosos, com la màquina de cosir Borletti (1956), l’aparell de televisió Doney Brion Vega (1962), la ràdio i el telèfon Siemens (1966) i la butaca Fourline, i obtingué alguns premis a les triennals de Milà. Com a arquitecte dugué a terme importants estudis teòrics per a la industrialització de la construcció i sobre nous materials, que es reflecteixen en la fàbrica de ceràmica i el complex per als treballadors de Palerm (1956), així com en la fàbrica Olivetti de Buenos Aires i, especialment, de São Paulo (1957-58), que amb la seva estructura de bresca i les voltes de membrana és considerada la seva millor obra. Com a interiorista condicionà el Piccolo Teatro de Milà, i com a urbanista féu el pla d’Arenzano.