afàsia

f

Trastorn cerebral caracteritzat per una pèrdua més o menys exclusiva de la producció o la comprensió (o d’ambdues alhora) del llenguatge parlat o escrit o d’ambdós, sense lesions a l’aparell de la fonació ni malalties psíquiques.

Les causes són múltiples (vasculars, per hemorràgies, embòlies o trombosi, tumorals, degeneratives), però totes tenen en comú llur localització, sempre a nivell de l’hemisferi dominant. A grans trets, hom diferencia dos grans tipus d’afàsia: sensitiva i motora. En la sensitiva (de conducció o afàsia de Wernicke), el defecte principal és la incomprensió; el malalt pot parlar, però ho fa de forma totalment incoherent, sense cap sentit. En aquests casos les lesions acostumen a localitzar-se a la regió perisilviana posterior, temporal i parietal. En la motora (d’expressió o afàsia de Broca), el defecte primari és l’elaboració i l’expressió del llenguatge, encara que el malalt entengui el que li diuen. En aquests casos la lesió acostuma a ocupar l’extrem posterior de la tercera circumvolució frontal o àrea de Broca. A més de les descrites, hi ha moltes varietats clíniques, com són l’afàsia total o global, les síndromes dissociatives de la parla com l'agnòsia verbal auditiva (sordesa per les paraules), l’afàsia nominal, les afàsies transcorticals i, finalment, l'agrafia (impossibilitat d’escriure), que també pot assolir varietats especials.