El desenvolupament del cinema com a indústria i com a mitjà d’expressió a l’extensa zona excolonial o colonial africana varia segons els països colonitzadors de cada àrea. Així, a les colònies i als països independents amb domini polític blanc i règim discriminatori, no hi ha cinema autòcton. A l’Àfrica de llengua francesa, destaca la producció senegalesa, la més rica. Entre els seus autors, el novel·lista i realitzador Ousmane Sembéné ha fet arribar la seva obra cinematogràfica als públics europeus i als festivals internacionals. Els seus films (La noir de..., 1966; Le mandat, 1968; Emitai, 1971; Xala, 1974, i Ceddo, 1977) són exemples vàlids de cinema popular. A més cal remarcar directors com Mahama Trahoré (Njangaan, 1975) i Safi Faye (Lettre paysanne, 1975, i Fad’Jal, 1979). D’entre els països exbritànics, a Nigèria es destaca Mustafa Alassane (F.V.V.A., 1972, i Toula, 1974). Al Camerun cal esmentar Jean Pierre Dikongue Pipa (Muna Moto, 1975, i Le prix de la liberté, 1979). A Etiòpia sobresurt la filmografia de Haile Gerima (Mir sost shi amit, 1975). A Mauritània es destaquen Abid Med Hondo (Soleil O, 1970) i Sidney Sokhona (Nationalité: emigré, 1972-75). L’Àfrica anglòfona, més endarrerida, ha mantingut la seva dependència colonial i solament poden ésser remarcades algunes produccions anònimes (Last grove in Dimbaza, 1974) sobre l'apartheid a la República de Sud-àfrica. El 1982 els cineastes africans redactaren el Manifest de Niamey, en el qual reivindicaven la consolidació i la promoció de la indústria cinematogràfica africana, més enllà de la producció purament artesanal que fins aleshores dominava a tot el continent. Els diversos estats respongueren diversament a aquestes demandes: Algèria, Tunísia i Egipte, amb autors com Yousef Chahine (Adieu Bonaparte, 1985), Salah Abou Seif amb El bedeya (‘El principi’, 1986), o Ferid Bughedhir (Halfahouine, 1990, premiat a la Mostra de València), mostren un desenvolupament considerable. A l’Àfrica negra, per la seva banda, la producció continua tenint un caràcter esporàdic. En l’àrea francòfona, destaquen els noms de Idrissa Ouedraogo, de Burkina, el qual, després de Yaaba (‘L’àvia’, 1988), obtingué el premi del Jurat de Canes del 1990 amb Tilai, Gaston Kaboré —també de Burkina—, amb Wend Kuuni (‘El do de Déu’), la guineana Flora Gomes — Mortu Negra, Les yeux bleus de Yonta (1992)—, i el nigerí Mahamanea Bakabé (Si les cavaliers...). De Mali cal esmentar S. Cissé, premiat a Canes per Yeleen (‘La llum’, 1987) i C. Oumar Cissoko amb Finzan (1989). El Senegal compta amb O. Sembene i T. Fathy, guardonats a Venècia amb Camp de Thiaroye (1987), i J. Ramaka Gay, realitzador de Nit... Ndox (‘L’home és aigua’, 1989). Sud-àfrica s’ha convertit en un dels països africans cinematogràficament més actius, amb una indústria que en pocs anys ha sorgit gairebé del no-res, gràcies en bona mesura als diners que rep acollint rodatges estrangers i a l’ajut de la televisió. Hi destaquen directors com Darrell James Roodt (Yesterday, 2004), Zola Maseko (Drum, 2004) i Ramadan Suleman (Lettre d’amour zoulou, 2004). Altres països depenen de l’activitat d’algunes personalitats, com el director senegalès Ousmane Sembene, que amb Mooladé (2004) denunciava l’ablació femenina. També procedent del Senegal transcendí les fronteres del continent L’extraordinaire destin de Madame Brouette (2002), de Moussa Sene Absa, mentre que Burkina Faso ha conegut l’aparició d’una nova generació de cineastes, com Fanta Régina Macro (La nuit de la vérité, 2004). Per la seva banda, Nigèria és el centre d’un fenomen de grans dimensions: l’espectacular quantitat de produccions modestes destinades al consum intern en format videogràfic (1 400 l’any 2004). Pel que fa al Magrib, el Marroc ha donat símptomes d’una certa puixança, amb pel·lícules com Ali Zaoua, prince de la rue (2000), de N.Ayouch; Face à face (2003), d’A.Lagtâa; Tarfaya (2004), de D.Aouled-Syad, i Le grand voyage (2004), d’I.Ferroukhi. Algèria ha vist néixer el Centre Nacional del Cinema i de l’Audiovisual per rellançar l’activitat cinematogràfica. Algun títol aïllat d’aquesta procedència ha aconseguit un cert ressò, com Viva Laldjérie (2004), de N.Moknèche. I a Egipte triomfen sobretot les comèdies localistes, i tenen menys èxit títols ben acollits per la crítica com La porte su soleil (2004), de Y.Nasrallah. Youssef Chahine, el realitzador més prestigiós del país, ha seguit treballant regularment (Skoot hansawwar, 2001, i Alexandrie... New York, 2004).
cinema africà
m
Cinematografia