Les flors, blanques o rosades, apareixen abans que les fulles; el fruit és l'albercoc. Es multiplica per llavor i s’empelta en escut. Com a patrons hom empra l’albercoquer franc, el presseguer i el pruneller (varietats sant Julià, mirabolà i reina Clàudia); per tal d’avançar la producció hom recorre al Prunus maryana. Necessita sòls secs, pobres, pedregosos i ben airejats; en sòls bàsics fa fruits molt aromàtics. Generalment és plantat a tot vent a 6 o 7 m, al quadre, o a 4 o 5 m en formes baixes; sol començar a produir al cap de cinc o sis anys, i entra en plena producció al cap de deu; el cicle acaba vers els 50 anys. La poda és molt senzilla, i la més emprada és en vas. En plena producció no ultrapassa els 150 kg de fruits. És resistent a les malalties, però sensible a la gomosi i a la clorosi, i en terrenys humits, a la podridura de les arrels; actualment hom cerca l’obtenció de peus clonals resistents per tal de prevenir l’emmusteïment víric. Molt conreat a la conca mediterrània, no suporta glaçades ni freds primerencs. Les varietats més comunes són la bulidre, la paviot i la maniquí.
m
Botànica
Agronomia
Albercoquer
apple2000 (cc-by-sa-3.0)
Petit arbre d’origen asiàtic, de la família de les rosàcies, de fulles cordiformes i dentades, cargolades quan són joves en forma de paperina.