anacoreta

f
m
Religió

Persona que es retira a un lloc solitari per portar-hi una vida de silenci, pregària i mortificació.

Tècnicament el terme es refereix tant als cenobites com als eremites, però a la pràctica ha estat aplicat als últims, és a dir a persones que viuen completament soles. D’anacoretes, se'n troben a moltes de les religions històriques: hinduisme, budisme, islamisme, judaisme. Dins el cristianisme, els anacoretes generalment han volgut donar testimoni, amb la seva forma de vida, del caràcter sobrenatural del regne de Déu. Al començament duien aquesta mena de vida sense cap lligam jurídic. Més tard, a l’edat mitjana, l’Església la regulà (cenobita; ¦ eremita).