Tenen una columna vertebral curta (de 8 a 10 vèrtebres), i les extremitats posteriors força llargues; l’ulna i el radi, i la fíbula i la tíbia, són soldats. La pell és llisa o verrucosa, i alguns anurs hi tenen glàndules verinoses. Els ulls, rodons i sortints, tenen un replec transparent que fa de tercera parpella; els timpans són darrere els ulls. Sovint són mancats de dents, bé que algunes espècies en tenen a la mandíbula superior i fins a totes dues; la majoria posseeixen llengua, la qual és protràctil i és emprada per a caçar insectes. D’adults, llur mida oscil·la entre només un centímetre, com certes granotetes de Cuba, i més d’un pam, com la granota gegant de l’Àfrica equatorial, la qual arriba a pesar set quilos. La majoria menen una vida predominantment terrestre i respiren per pulmons o cutàniament; a la fase larval tots són aquàtics i respiren fonamentalment per brànquies. Ponen, segons les espècies, d’un a vint-i-cinc mil ous, a la primavera; la fecundació és externa. Dels ous neixen les larves, els capgrossos o renocs, les quals, de primer, són mancades d’extremitats, tenen cua, i respiren per brànquies externes; al llarg de la metamorfosi, les brànquies, primer, esdevenen internes, i després desapareixen i surten les potes, començant per les posteriors. Els capgrossos mengen plantes aquàtiques raspant-les amb unes petites dents còrnies que tenen a la boca. En algunes espècies els mascles tenen una certa cura de les cries: porten els ous adherits a les potes posteriors, o els allotgen en bosses adients situades a l’esquena, al ventre, a la boca, etc, on s’esdevé tot el desenvolupament larval; és en aquests casos d’especial protecció que el nombre d’ous de la posta és baix. Els anurs, dels quals són coneguts força representants fòssils, nien arreu del món —llevat de les zones summament fredes o desèrtiques—, prop de llacs, basses, rius, etc. Des de l’any 1999 s’assenyalà una clara disminució poblacional de moltes espècies d’anurs a tot el món, especialment a Amèrica, Austràlia i Nova Zelanda. Ho confirmà un estudi dirigit pel biòleg Jeff Houlahan, de la Universitat d’Ottawa, i realitzat per herpetòlegs d’arreu. S'estudiaren 936 poblacions d’amfibis d’àrea ben definida durant períodes de temps que han anat des dels dos anys fins als trenta-un. La desaparició o la minva d’espècies en hàbitats aparentment inalterats, en parcs naturals o reserves protegides, on res no semblava haver canviat en essència, aquests darrers temps, provocà un clar desconcert. Un exemple n'és l’espècie Bufo periglenes, el gripau daurat de Costa Rica, extingit l’any 1989 a la reserva del bosc de muntanya de Monteverde. Els problemes ambientals globals tornen a centrar l’atenció dels herpetòlegs, ja que les hipòtesis que els fan responsables d’aquests declivis poblacionals tornen a agafar força: l’any 1999 es parlà del fong Batrachochytrium dendrobatidis com a causant de moltes infeccions letals per a molts anurs. Doncs bé, l’any 2000 ja s’assenyalà com a possible causa primera el deteriorament de la capa d’ozó. L’existència de forats a la capa d’ozó és un perill principalment per a les espècies que ponen els ous al descobert en masses d’aigua en zones altes. Aquesta podria ser la causa última de l’extinció de moltes espècies d’amfibis de zones muntanyoses de l’Amèrica del Nord, encara que només s’ha comprovat efectivament en la granota de les cascades, Rana cascadae, i en el gripau nord-americà occidental, Bufo boreas. La radiació ultraviolada danya l’ADN i afecta el sistema immunològic de l’ou, el qual no pot resistir algunes infeccions. La pluja àcida (els amfibis són extremament sensibles a alteracions del pH), el canvi climàtic (moltes espècies poden adaptar-se a un mal any de pluges, però no a sequeres repetides), la desforestació i la desertització (moltes espècies d’amfibis de distribució molt reduïda en selves tropicals s’extingeixen amb la destrucció del seu hàbitat) són problemes ambientals globals que també poden incidir en l’extinció d’espècies d’amfibis.
m
pl
Herpetologia
Anurs més importants
Subclasse d’amfibis integrada per unes 2.000 espècies d’animals —la majoria dels amfibis— relativament ben adaptats a la vida terrestre, saltadors i mancats de cua en l’estat adult.