El suport és generalment el paper blanc, però esporàdicament hom ha fet servir el vori i, a Orient, la seda. La intensitat dels colors és regulada jugant amb la transparència de les diferents capes i el blanc del suport. La transparència dels colors, que és el que la diferencia de l’aiguada, fa que les superposicions d’aquests amb una finalitat correctiva siguin pràcticament impossibles; per tant, l’obra guanya en espontaneïtat, puix que la primera pinzellada ha d’ésser la definitiva. És difícil d’establir l’origen exacte de l’aquarel·la. A l’edat mitjana hom emprà una tècnica similar, sovint més propera a l’aiguada, en la il·lustració de manuscrits; posteriorment, a Alemanya, pintors com Dürer i Holbein la utilitzaren per a donar una nota de color a llurs dibuixos. La implantació definitiva arribà amb l’escola anglesa paisatgista del s XVIII (Gistin, Cotman, Turner, Constable, Bonington, etc), que en perfeccionaren la tècnica i introduïren alguna variant que no pot ésser considerada purament aquarel·lística (el color blanc opac dit “anglès”). Més tard, fou adoptada per l’impressionisme francès i, als Països Catalans, per Fortuny, Tapiró Mas i Fontdevila com a mitjà de fer la pintura espontània i fugissera que ells perseguien. Posteriorment, hom en generalitzà l’ús, particularment en la pintura de paisatge.
f
Art
Aquarel·la de Marià Fortuny i Marsal Il Contino , realitzada a Roma l’any 1861
© Arxiu Fototeca.cat
Tipus de pintura de colors transparents, aconseguits per la dissolució dels pigments en aigua i goma aràbiga.