avantguardisme

m
Música
Art
Literatura
Cinematografia

Nom genèric amb el qual és conegut un conjunt de corrents estètics que evidencien la crisi de les arts i de la literatura produïda en el món occidental al començament del segle XX.

Els primers símptomes d’aquesta crisi es troben implícits en figures com Cézanne i en certs aspectes de l’impressionisme (Monet, Debussy, etc) o del simbolisme (Rimbaud, Lautréamont, Jarry) i adquirí la plenitud del seu desenvolupament a partir de la Primera Guerra Mundial (1914-18). Els aspectes més notables d’aquesta crisi foren: rebuig dels esquemes de cultura elaborats per la burgesia (Belle Époque); intent de destruir l’art tal com era entès tradicionalment; recerca constant de noves formes d’expressió i d’assimilació de les altres cultures allunyades, geogràficament o temporalment; inconformisme social —que rarament fou traduït en opcions polítiques concretes, a excepció dels soviètics (Majakovskij)—, actitud que persistí fins el 1929; incorporació de les noves formes de vida de la societat industrial a la creació artística i, finalment, ús dels mètodes i les troballes freudians. Els moviments d’avantguarda, iniciats cap a l’any 1905, prengueren la màxima violència entre el 1916 i el 1925 i desaparegueren pràcticament cap als anys trenta, almenys com a fenòmens dominants, puix que aïlladament es mantingueren en moviments concrets com l’anomenat teatre de l’absurd o en l’obra d’autors inicialment lligats a aquest moviment (Jacques Prévert). Cap als anys seixanta es produí un nou moviment de destrucció i d’experimentació artística relacionable amb el modern style, amb el dadaisme i amb certes formes de cultura pop (cartells, còmics, etc) que reactualitzaren l’avantguarda. Durant la dècada dels vuitanta, quan els avantguardistes clàssics ja han estat plenament reconeguts i integrats com a valors propis de la tradició cultural occidental, hom constata una minva de la fe en la subversió cultural permanent com a força transformadora de la societat i, d’aquí, la creació de nous conceptes per a definir situacions, com ara el postmodernisme, o fins i tot moviments concrets, com el transavantguardisme.

Principals moviments, revistes i obres de l’avantguardisme

  • 1896 Ubu roi, d’Alfred Jarry
  • 1900 Inici del Parc Güell, de Gaudí, a Barcelona
  • 1902 La conquête des étoiles, de Marinetti
  • 1903 Leonardo dirigida per Giovanni Papini. Salon d’automne a París. La caixa de Pandora, de Frank Wedekind
  • 1905 Fauvisme. Expressionisme. Poesia, dirigida per Marinetti. Formació del grup Die Brücke, a Dresden. Salomé, de Richard Strauss
  • 1907 Cubisme. Les Senyoretes d’Avinyó, de Picasso. El bes, de Constantin Brâncuşi
  • 1908 La voce, dirigida per Giuseppe Prezzolini. Formació de l’Ashean Group a Nova York. Casa Robie, a Chicago, de Frank Lloyd Wright
  • 1909 Futurisme. Lucisme. Manifesto futurista de Marinetti a Le Figaro, París. Formació del grup Der blaue Reiter a Munic
  • 1910 Tres manifests de la pintura i l’escultura futuristes (Boccioni, Carrà, Russolo, Balla i Severini). Proclama futurista a los españoles, de Ramón Gómez de la Serna. Primera aquarel·la abstracta de Kandinski. Sis peces per a orquestra, opus 6, d’Anton von Webern. Casa Steiner, d’Adolf Loos, a Viena. Primeres Greguerías, de Ramón Gómez de la Serna, a Prometeo, Madrid
  • 1911 Harmonielehre (‘Tractat d’harmonia’), d’Arnold Schönberg. Fàbrica Fagus, de Gropius i Meyer, a Alfield. Primeres màscares de ferro, de Pau Gargallo
  • 1912 Orfisme. Imaginisme. Musica futurista, de Balilla Pratella. Über das Geistige in der Kunst (‘Sobre el què és espiritual en l’art’), de Kandinski. Ansichtskartentexten opus 4 (‘Cartes postals’), d’Alban Berg. Estilizacions abstractes de L’arbre, de Mondrian
  • 1913 Suprematisme. Art dels sorolls, de Russolo. Armory Show als EUA. Jeux, de Debussy. Le sacre du printemps, de Stravinsky. Les peintres cubistes i Alcools, d’Apollinaire
  • 1914 Vorticisme. Blast' (manifest vorticista de Wyndham Lewis, H. Gaudier- Bzreska i Ezra Pound). Arquitectura futurista d’Antonio Sant'Elia. Quadrat blanc sobre fons blanc, de Malevič. Des Imagistes (antologia per Ezra Pound)
  • 1915 Manifest del suprematisme, de Malevič i Majakovskij. Manifest del teatre futurista sintètic, de Marinetti, Settimeli i Corra. Sonata Concorde, de Charles Ives. Segon Quartet, de Béla Bartók. Primeres construccions espacials, de Naum Gabo. Oda a Guynemer, de Josep M. Junoy. Der Golem, de Galen i Wegener
  • 1916 Dadaisme. Manifest Dada, de Tristan Tzara, llegit a Zuric. Manifest del cinema futurista, de Marinetti. Cripta de l’església de la Colònia Güell, de Gaudi,a Santa Coloma de Cervelló
  • 1917 Neoplasticisme. Creacionisme. Mots propis, de Joan Salvat-Papasseit. Manifest Art-evolució, de Joaquim Torres-Garcia, a Un enemic del poble, dirigida per Joan Salvat-Papasseit. 391, dirigida per Francis Picabia, a Barcelona. 241, dirigida per Marcel Duchamp. Nord-Sud, dirigida per Pierre Reverdy i Max Jacob. Trossos, dirigida per Josep M. Junoy i J.V. Foix. De Stijl, dirigida per Piet Mondrian i Theo Van Doesburg. Parade, d’Erik Satie amb decoracions de Picasso. Čelovek (‘Home’) i Misterya-Boof, de Majakovskij. Primer capítols d'Ulysses, de James Joyce, a The little Review. Les mamelles de Tirésias, d’Apollinaire. El espejo de agua, de Vicente Huidobro
  • 1918 Ultraisme. Purime. Ultra, de Xavier Bóveda i Rafael Cansinos-Assens. Der Dadaa Berlín. Après le cubisme, d’Amédé Ozenfant i Le Corbusier. Le coq et l’arlequin, de Jean Cocteau. Calligrammes, d’Apollinaire
  • 1919 Concepte del poeta, de Joan Salvat-Papasseit. Escrits de la Societat de Concerts vienesa, d’Alban Berg. Teoria del Kinoglaz (Cinema-ull), de Dziga Vertov. Fundació del Bauhaus a Weimar. Littérature, dirigida per André Breton, Philippe Soupault i Louis Aragon. Proverbe, dirigida per Paul Éluard. Poemes en ondes hertzianes, de Joan Salvat-Papasseit. La Gioconda amb bigoti, de Marcel Duchamp, Mörder, Hoffnung der Frauen (‘Assassins, esperança de les dones’), text d’Oskar Kokoschka i música de Paul Hindemith
  • 1920 Constructivisme. Manifest realista, de Naum Gabo i Antonie Pevsner. Contra els poetes en minúscula, de Joan Salvat-Papasseit. Vertical. Manifiesto ultraista, de Guillermo de Torre. La forma del film, d’Eisenstein. Melos, dirigida per Hermann Scherchen. Fundació del Laboratori Experimental de Lev Kulečov. Cantos, d’Ezra Pound. Poemes i cal·ligrames, de Josep M. Junoy. Das Kabinet des Dr. Caligari, de Robert Wienne. 150 000 000, de Majakovskij
  • 1921 Ultra, a Madrid. Bonjour cinéma, de Jean Epstein. Les champs magnétiques, d’André Breton. Masse Mensch (‘L’home massa’) d’Ernst Toller. Fièvre, de Delluc. Rhytmus 21, de Richter
  • 1922 Algunes consideracions sobre la literatura d’avantguarda, de J.V. Foix. Kinopravda, de Vertov. Nosferatu, de Murnau. Traduccions i fragments (pòstuma), de Joaquim Folguera
  • 1923 LEF a Moscou, dirigida per Majakovskj. Vers une architecture, de Le Corbusier. 5 Peces per a piano, op 23, de Schönberg. Relâche, de Francis Picabia i Erik Satie. Hélices, de Guillermo de Torre. Ballet mécanique, de George Antheil i Fernand Léger
  • 1924 Superrealisme. Manifest du Surréalisme, d’André Breton. Création, a París, dirigida per Vicente Huidobro. Der sichtbare Mensch (‘L’home visible’), de Béla Balázs. La vaga, d’Eisenstein. Entr'acte, de René Clair, amb música d’Erik Satie. Une vague de rêves, de Louis Aragon. Mourir de ne pas mourir, de Paul Éluard. Der letzte Mann (‘L’últim’), de Murnau. Nibelungen, de Fritz Lang. Marinero en tierra, de Rafael Alberti Canciones, de Garcia Lorca
  • 1925 Neue Sachlichkeit (‘Nova objectivitat’). Literaturas europeas de vanguardia, de Guillermo de Torre. La deshumanización del arte, de José Ortega y Gasset. Der Prozess, de Kafka. Cadira de tub metàl·lic, de Breuer. Bronenosec Pot'omkin (‘El cuirassat Potemkin’), d’Eisenstein. Wozzeck, d’Alban Berg
  • 1926 L’amic de les arts, a Saitges. Bauhaus, de Gropius, a Dessau. Ménilmontant, de Kirsanoff. La mare, de Pudovkin
  • 1927 Metropolis, de Fritz Lang. Pas d’acer, de Prokof'ev. Jonny spielt auf, d’Ernst Krenek. Gertrudis, de J.V. Foix. La coquille, de Dulac-Artaud. Emak Bakia, de Man Ray i Desnos
  • 1928 Manifest groc, de Salvador Dalí, Sebastià Gasch i Lluis Montanyà. Aparició del Documentary Group. Neue Sachlichkeit (‘Nova objectivitat’) en el cinema alemany. Fundació del CIAM. Die Dreigroschenoper (‘L’òpera de tres rals’), de Bertolt Brecht i Kurt Weill. Interiors holandesos, de Joan Miró. Casa Savoye, de Le Corbusier, a Poissy. Victor ou Les Enfants au pouvoir, de Roger Vitrac. Un chien andalou, de Buñel i Dalí. La chute de la maison Usher, de Jean Epstein. Octubre, d’Eisenstein
  • 1929 Fulls grocs, de Lluis Montanyà, Sebastià Gasch i Guillem Díaz-Plaja. Der Weg zur Neuen Musik (‘El camí cap a una nova música’), d’Anton von Webern. Asphalt, de Joe May. Arsenal, de Dovženko. Pavelló alemany, de Mies van der Rohe, a l’Exposició Internacional de Barcelona. Cadira Barcelona, de Mies van der Rohe. À propos de Nice, de Jean Vigo
  • 1930 Le Surréalisme au service de la révolution, a París. Fundació del GATCPAC a Barcelona. Pavelló suís, de Le Corbusier, a la Ciutat Universitària de París. Le sang d’un poète, de Jean Cocteau. La Terra, de Dovženko
  • 1931 Hèlix, a Vilafranca del Penedès. AC (Documentos de actividad Contemporánea), òrgan del GATEPAC, a Barcelona. Fundació del grup Abstraction-Création. Ionisation, d’Edgar Varèsse. Persistència de la memòria, de Dalí
  • 1932 Manifeste du Théâtre de la Cruauté, d’Antonin Artaud. L’avantguardisme a Catalunya, de Guillem Díaz-Plaja. Primers mòbils, de Calder. KRTU, de J.V. Foix. Pla Macià per a Barcelona del GATCPAC i Le Corbusier. Espadas como labios, de Vicente Aleixandre

    El cinema avantguardista

    En cinema, l’avantguardisme es desenvolupà principalment a França entre el 1915 i el 1932. Els primers teòrics provenien del camp literari —Abel Gance, Louis Delluc, Germaine Dulac, Marcel L’Herbier i Jean Epstein— o plàstic —Fernand Léger—. El corrent no era unívoc, sinó que agrupà tendències molt diverses, del cubisme a l’abstracció i del simbolisme al superrealisme. Al grup bàsic s’uniren, vers el 1920, Jean Renoir, Jacques Feyder, René Clair, Henri Chomette, Jean Grémillon, Marcel Carné i Jean Vigo. Alguns estrangers —Alberto Cavalcanti, Dimitri Kirsanov, Luis Buñuel i Man Ray— treballaren també a París en contacte amb el moviment. El seu programa tendia a la creació lliure, amb independència dels corrents imperants en la indústria cinematogràfica d’ús comercial. Més experimental que no pas normalitzadora, l’obra avantguardista és notable especialment per les seves repercussions posteriors.

    L’avantguardisme als Països Catalans

    La crisi de les arts i de la literatura del començament del segle XX fou protagonitzada a Catalunya per dues o tres figures i d’algunes revistes: el 1906 el marxant Josep Dalmau inicià l’activitat de la seva galeria d’art; el 1915, Josep M. Junoy inserí el cal·ligrama Oda a Guynemer a la revista Iberia. Al principi del 1917 Francis Picabia fundà a Barcelona la revista 391, portaveu del recentment creat moviment dadaista. El mateix any aparegueren les revistes Trossos —dos números publicats per Josep M. Junoy i dos per J.V. Foix— i Un enemic del poble (fins el 1919), dirigida per Joan Salvat-Papasseit, seguides de L’Amic de les Arts (1928), de vida més llarga i fecunda, dirigida, a Sitges, per Josep Carbonell, i Hèlix (1931), publicada a Vilafranca del Penedès. El 1918, a les galeries Dalmau, Joan Miró feu la seva primera exposició individual. El 1920, Josep M. Junoy publicà Poemes i cal·ligrames, i el 1921 hom recollí les traduccions i els poemes de Joaquim Folguera, on aquest emprava alguns dels trucs tipogràfics apresos sobretot de Guillaume Apollinaire. El moviment renovador tingué com a centre veritable l’acció combatent de Joan Salvat-Papasseit, amb Poemes en ondes hertzianes (1919) i, en part, L’irradiador del port i les gavines (1921), així com amb els manifests Mots propis (1917), Concepte del poeta (1919) i Contra els poetes amb minúscula (1920). L’avantguardisme d'El poema de la rosa als llavis (1923) i d’Óssa Menor (1925) és, altrament, més formal. L’obra de Salvat-Papasseit dugué una nova expressió poètica a la poesia catalana, amb una temàtica oscil·lant entre la pobresa del món suburbial i un pregon sentit de l’exaltació lírica. Més endavant, el concepte general d’avantguarda prengué expressió en el famós Manifest Groc (1928) que, signat per Salvador Dalí —que el 1925 havia fet la seva primera exposició a les galeries Dalmau—, Sebastià Gasch i Lluís Montanyà, proclamava la urgència de superar els models antics (o “putrefactes”) del pairalisme ruralista i tradicional, i proposava com a models els moviments produïts pel futurisme italià, o pel dadaisme francès, així com per la nova poesia castellana de l’anomenada Generació del 27. El mateix any fou constituït a Barcelona el GATPAC, capdavanter de l’arquitectura racionalista a Catalunya. Un any més tard, i amb el mateix tarannà combatiu, aparegué el primer (i únic) dels anomenats Fulls grocs, signat per Lluís Montanyà, Sebastià Gasch i Guillem Díaz-Plaja, que precisava els seus objectius polèmics i que provocà una estrepitosa revolució damunt els diaris i les revistes del país. Alhora, i mort prematurament Joan Salvat-Papasseit, aparegueren una sèrie de llibres que en recollien i prolongaven el missatge renovador, com és ara Fluid (1924), de Sebastià Sánchez-Juan i d’altres. La gran figura del moviment esdevingué aleshores J.V. Foix, col·laborador de L’Amic de les Arts i de La Publicitat, que amb els seus llibres Gertrudis (1927) i KRTV (1932), creà en català el poema en prosa de tipus superrealista (superrealisme), amb una força de fabulació que ha continuat en la seva obra en prosa i en vers. La música de l’escola de Viena fou introduïda a Catalunya per Robert Gerhard, el primer compositor hispànic que emprà el mètode dodecatònic. En cinema, mentre Dalí col·laborava amb Buñuel a París en el si de l’avantguardisme francès i amb tendència surrealista, es produí el moviment íntim, però renovador, dels experimentalistes amateurs. Després de la guerra civil de 1936-39, l’esperit avantguardista fou mantingut pels pintors i poetes aplegats al voltant de la revista Dau al Set, dels Salons d’Octubre (Galeries Laietanes) i del Club 49 —entitat que patrocinà l’estrena d’obres de música oberta—, entre d’altres, per Antoni Tàpies, Modest Cuixart, Joan Ponç, Joan Brossa, Josep M. Mestres Quadreny. L’activitat d’aquest grup enllaçà amb la nova avantguarda i, a partir dels anys seixanta, dugué l’experimentació artística a d’altres camps d’experimentació com és ara el cinema, la música i els còmics (Pere Portabella, Carles Santos, Enric Sió, etc.).