i guerres araboisraelianes | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

guerres araboisraelianes

L’expansió territorial d’Israel, arran d les guerres araboisraelianes
© fototeca.cat
substantiu femení f plural pl història hist
Conflictes bèl·lics produïts per la creació de l’estat d’Israel i la no acceptació d’aquest per part dels països àrabs.

La decisió de l’ONU de novembre de 1947 de dividir Palestina en dos estats, l’un jueu i l’altre àrab, provocà, l’endemà mateix de la creació de l’estat d’Israel (15 de maig de 1948), la seva invasió per part dels països de la Lliga Àrab (primera guerra); però els exèrcits àrabs foren derrotats i part de la població de Palestina emigrà en massa (780 000 refugiats) als països àrabs; primerament Egipte (24 de febrer de 1949), i a continuació els altres estats àrabs hagueren de signar un armistici sobre la base d’abandonar a Israel Natzaret i la Galilea occidental, el desert del Nègueb i part de Jerusalem. L’aïllament internacional d’Egipte a causa de la nacionalització del canal de Suez (1956) donà ocasió a Israel per a respondre amb una guerra “preventiva” a les amenaces de Nasser (segona guerra). En tres dies (29 d’octubre-1 de novembre de 1956) les columnes blindades israelianes de Moshe Dayan s’apoderaren de la península del Sinaí; França i la Gran Bretanya, que tenien tropes estacionades a Xipre, exigiren la internacionalització del canal i la retirada dels contendents a 12 km de la seva vora. Davant la negativa egípcia, les tropes d’aquells països desembarcaren a Port Said (5-6 de novembre), però la intervenció de l’ONU i la negativa dels EUA a aprovar la temptativa neocolonial dels seus aliats, obligà aquests a abandonar Egipte (23 de desembre de 1956), i Israel a retornar a la línia d’armistici del 1949, vigilada en endavant per soldats de l’ONU. Malgrat l’armistici del 1957, les hostilitats entre Israel i els països àrabs anaren en augment. Pel maig de 1967 Nasser aconseguí l’acord de tots els estats àrabs i demanà l’evacuació de les forces de vigilància de l’ONU, al mateix temps que blocava el golf d’'Aqaba (única sortida d’Israel a la mar Roja) i llançava contra Israel una propaganda violenta. Aquest fet desfermà la tercera guerra, dita també guerra dels Sis Dies. El 5 de juny del 1967 l’aviació israeliana destruí totalment les forces aèries dels països àrabs; obtinguda així la supremacia total en l’aire, l’aviació israeliana metrallà i bombardejà les columnes egípcies de la península del Sinaí, que tot seguit foren anihilades per les columnes blindades israelianes (5-8 de juny); les pèrdues humanes i materials foren quantioses, augmentades per l’abandó de presoners en ple desert. Els israelians atacaren aleshores Síria i Jordània i els venceren fàcilment (del 6 al 8 de juny combateren a Cisjordània i del 9 al 10 de juny al Golan). Proclamat l’alto el foc (10 de juny), Gaza, Sinaí, Golan i Cisjordània, inclòs Jerusalem Est, restaren ocupats per Israel. La quarta guerra, dita també Guerra del Yom Kippur, esclatà el 6 d’octubre de 1973, quan Egipte i Síria —amb el suport de la Lliga Àrab— atacaren respectivament la banda oriental del canal de Suez i els alts del Golan. El dia 10 Israel havia recuperat la iniciativa a Síria, i el dia 15 travessà el canal de Suez i prengué importants posicions al marge esquerre del canal. L’alto el foc decretat per l’ONU el 22 d’octubre fou acceptat per Israel i Egipte el 22 d’octubre i per Síria el 24 del mateix mes. El 18 de gener de 1974 Israel i Egipte signaren un acord mitjançant el qual el darrer estat ocupava la zona al llarg del marge dret del canal. L’acord amb Síria, el 30 de maig, comportà un lleuger avanç de les posicions sirianes en relació amb les de 1967. A l’abril del 1982 Israel retornà definitivament el Sinaí a Egipte, però s’annexionà els alts del Golan, i el juny del mateix any envaí el Líban i n'expulsà (agost del 1982) l’OAP, organització que fins aleshores havia tingut les seves bases en aquest país; tanmateix, la intensitat de la resistència armada musulmana obligà l’exèrcit israelià a retirar-se gradualment del territori libanès (1984-85).

Col·laboració: 
GaF / R
Llegir més...