La tècnica comprèn: burinar, cisellar, embotir, encunyar, entallar, esmaltar, filigranar, fondre, gravar, incrustar, martellejar, niellar, etc. En forma part la joieria. Des del tercer mil·lenni aC, a Egipte, foren fetes joies diverses, pectorals, plaques d’or calades amb incrustacions de pedres de colors, igual com a Mesopotàmia (tombes d’Ur). A l’antiga Pèrsia hom observa un augment continuat dels objectes destinats a l’ornament i a formar part de vaixelles. A Creta i a Micenes foren perfeccionades les tècniques del gravat, de l’embotit i del cisellat (vasos de Vafiò), perfeccionaments continuats per l’art grec clàssic i hel·lenístic. Aquest imposà el seu gust en l’argenteria de Roma, i hi substituí la inicial tendència orientalitzant dels etruscs i produí una profusió d’objectes treballats amb gran riquesa (tresors de Boscoreale i de Hildesheim). En el primitiu art cristià predominà la decoració plana i senzilla, que donà pas, en el món bizantí, a noves tècniques com la filigrana i la incorporació d’esmalts, i, entre els pobles germànics, a un tipus de decoració que utilitzava, preferentment, temes geomètrics i estilitzats, a més de l’esmalt i de l’encaix de pedres precioses o cabochons (tresors de Khilderic, a Tournai, i de Guarrazar, prop de Toledo). Durant els s. XI i XII, amb la difusió de l’estil romànic, es feren nombroses obres d’argenteria religiosa: arques de relíquies amb embotits, gravats i niellats, frontals d’altar, bàculs, calzes i peces d’ús personal, menys freqüents. Són obres notables d’argenteria catalana l’ara del s. X de Sant Pere de Rodes (Museu Diocesà de Girona), els frontals de Ripoll i de la seu de Girona (perduts), les creus processionals de Riells del Fai i de Vilabertran, més tardana, i les cobertes del missal de sant Ruf, de Tortosa. S'inicià aleshores l’expansió del gust francès i occità (manufactures de Llemotges), que s’accentuà entre els s. XIII i XV amb l’estil gòtic, caracteritzat per la dependència formal de l’argenteria respecte a l’arquitectura; foren molt utilitzats els esmalts translúcids i cada vegada fou més freqüent que les peces portessin punxons propis de l’argenter que feia la peça i de la ciutat on residia, dades molt importants per als investigadors. És un gran moment de l’argenteria als Països Catalans, on Girona, Barcelona, Perpinyà i València són centres molt importants; cal destacar-ne el baldaquí i el retaule major de la seu de Girona (1320-58, dels mestres Bartomeu, Pere Berneç i Ramon Andreu); el retaule de València (1370, de Pere Berneç, Coscollà i Diona) i el retaule votiu d’Osca, amb dedicatòria del rei Pere III; la custòdia dels corporals de Daroca, amb les imatges de Pere III i Sibil·la de Fortià (1384, de Pere Moragues); la cadira dita del Rei Martí de la catedral de Barcelona. Les custòdies de Vic (1413), de Traiguera (1415, de Joan d’Olzina), de Girona (1438, de Francesc Artau), de Barcelona, de Vila-real, de Borriana i de Xàtiva; la Mare de Déu reliquiari de la seu de València, les creus processionals de Cardona (1420, de Marc Olzina), Cervera (1435, de Bernat Llopard), Perelada, Xàtiva i Xèrica; el calze de Benet XIII, de Tortosa. D’època més tardana, la creu processional de Girona (1507, d’Antoni i Joan Coll), el reliquiari dels corporals d’Arcavell (1516), la custòdia, de Santa Maria del Pi, de Barcelona (1587), i la de Tortosa (1626); les imatges de sant Pere, de Reus, de santa Eulàlia, de la seu de Barcelona (1664, de Joan Perutxena), i de la Mare de Déu del Roser, de Crespià; les cobertes de l’evangeliari del Museu Episcopal de Vic i els reliquiaris de sant Fabià i sant Sebastià del Museu d’Història de Barcelona (1611, de Felip Ros) i el de sant Jordi de la capella del palau de la Generalitat de Barcelona (1626, de Felip Ros). Amb el Renaixement (des del s. XV a Itàlia, i des del s. XVI arreu d’Europa), hom deixà d’utilitzar pràcticament els esmalts, però l’argenteria continuà seguint les normes de l’arquitectura: grans artistes italians foren també argenters (Lorenzo Ghiberti, Antonio Pollaiolo, Andrea del Verrocchio, Benvenuto Cellini). Alemanya, Anglaterra i, més tard, Dinamarca, produïren les millors peces de l’argenteria europea. A Castella després del període plateresc es difongué un estil molt més sobri. Des del s. XVII l’esperit barroc introduí nous temes ornamentals i peces noves. Als Països Catalans, l’argenteria barroca tingué la seva màxima representació en els canelobres de la seu de Mallorca (1703) i en l’urna sepulcral de sant Bernat Calbó (1728) a Vic, obres de Joan Matons. Al final del s. XVIII, la sobrietat de les formes neoclàssiques permeté la industrialització de bona part dels productes de l’argenteria, tendència que s’accentuà durant el s. XIX, tot i que són nombroses les peces d’art en els anys del Romanticisme, del Modernisme, amb artistes com Joaquim Cabot, els Carreras i els Masriera, i en l’actualitat, amb les obres dels argenters Jaume Mercadé, Ramón Sunyer, Alfons Serrahima i Manuel Capdevila. La generació més jove d’argenters i dissenyadors catalans és representada per Aureli Bisbe, Joaquim Capdevila, Sergi Aguilar, Octavi Sardà o Juli Guasch.
f
Art