Les profundes relacions de tipus històric i social entre l’Argentina i l’Uruguai n'han creades unes altres de tipus cultural que permeten de parlar d’una literatura amb una certa personalitat pròpia que hom anomena del Riu de la Plata. Fins a ésser establert el virregnat del Riu de la Plata (1776) no s’inicia l’existència d’una veritable literatura argentina. A la darreria del segle XVIII es destacà un poeta neoclàssic, Manuel José de Laverdén (1754-1809), autor d’una Oda al Paraná. El Romanticisme fou introduït per Esteban Echevarría (1805-51): els seus llibres Consuelos (1834) i Rimas (1837) assenyalen l’inici d’una literatura argentina amb caràcter definit. El seu poema narratiu, La Cautiva, és una de les primeres manifestacions del tema gauchesco. Aquest moviment d’idealització nacionalista s’afermà amb l’obra d’Hilario Ascasubi (1807-75). El corrent mitificador del fet autòcton prosseguí amb Estanislao del Campo (1834-80) i trobà la maduresa en l’obra de José Hernández (1834-86), el qual amb el seu Martín Fierro (1872), que arribaria a convertir-se en el poema nacional de l’Argentina, aconseguí una veritable grandesa èpica.
La poesia gauchesca arribà fins als nostres dies amb l’obra de Rafael Obligado (1851-1920), Evaristo Carriego (1883-1912) i Miguel D. Etchebarna (1915), els quals depuraren aquest corrent d’elements fulletonescs i incidiren en el tractament avantguardista de la metàfora. El gauchismo fou una faceta típicament argentina del Romanticisme. Aquest moviment se centrà a l’Argentina en una reacció intel·lectual contra la tirania de Juan Manuel de Rosas. Els exiliats Esteban Echevarría, José Mármol, Bartolomé Mitre i Domingo Faustino Sarmiento realitzaren en aquest sentit una tasca fonamental. Bartolomé Mitre (1821-1900), fundador del diari “La Nación” i historiador considerable, fou també un notable poeta romàntic (Rimas, 1854), però la figura més notable del grup d’exiliats fou Domingo Faustino Sarmiento (1811-88), que el 1845 inicià la publicació de la novel·la Civilización y Barbarie. Vida de Juan Facundo Quiroga. Enfront del gauchismo posat de moda pels viatgers anglesos del principi del segle XIX (Hudson, Cunnhingham, Graham), Buenos Aires s’inspirà en París amb una visió més provinciana, bé que d’aparença cosmopolita, representada per Juan María Gutiérrez (1809-78), Carlos Guido Spano (1827-81) i Olegario V. Andrade (1839-78).
L’expressió teatral de la literatura gauchesca donà origen a una obra important, Juan Moreira (1879) d’Eduardo Gutiérrez. En general, el teatre també seguí, sense gaire originalitat, els diversos moviments europeus, per contra, la convergència del teatre popular i dels corrents burgesos donà obres tan importants com les de Florencio Sánchez, uruguaià d’origen. Relacionada amb aquest moviment de revaloració del fet autòcton hi ha l’obra de Lucio V. Mansilla (1831-1913) Una excursión a los indios Ranqueles (1870).
El naturalisme, també en gran part basat en una visió, bé que més objectiva, del camp argentí, se centra en l’obra de Manuel Gálvez (1882) i Robert J. Payró (1867-1928), que incideixen sobre la temàtica gauchesca. La figura màxima del naturalisme argentí fou Benito Lynch (1885-1951) amb dues novel·les fonamentals: Los Caranchos de La Florida (1920) i El inglés de los güesos (1924). Amb Don Segundo Sombra (1926), que tancà el cicle gauchesco de Ricardo Güiraldes (1886-1927), la novel·la argentina aconseguí per primera vegada el reconeixement unànime de la crítica europea. Paral·lelament, el cosmopolitisme de Buenos Aires es reflecteix en l’obra d’Eduardo Mallea (1903), que cultivà la novella-assaig d’intenció moralitzadora.
El Modernisme, en la seva faceta narrativa, informà La gloria de Don Ramiro (1908) d’Enrique R. Larreta (1875-1961), característica de l’escola amb barreja de misticisme i sensualitat. El Modernisme poètic s’inicià amb l’obra de Leopoldo Lugones (1878-1938), seguit d’un grup notable de poetes: Enrique Banchs (1886-1968), Ezequiel Martínez Estrada (1895-1964), Ricardo E. Molinari (1898) i Conrado Nalé Roxlo (1898), autor també d’una obra teatral i interessant: La cola de la sirena (1941). Més apropats als moviments d’avantguarda, diversos poetes tornaren al cultiu de l’estrofa: Baldomero Fernández Moreno (1886-1950), Alfonsina Storni (1892-1938) i Francisco Luis Bernárdez, aquest també poeta en gallec. El més avançat i el més personal dels modernistes, Macedonio Fernández (1874-1953), s’apropà ja a l’ultraisme, però el poeta més revolucionari d’aquesta etapa experimental fou Oliverio Girondo (1891-1967).
Després de l’experiència modernista, la narrativa inicià uns camins experimentals. Roberto Arlt (1900-42) expressà la frustració de la burgesia de la capital en l’etapa compresa entre les dues guerres mundials. També, partint de les experiències d’avantguarda, de les quals fou un animador una mica escèptic, Jorge Luis Borges (1899-86) creà una obra personalíssima, barreja rara d’evocació lírica, metafísica i narració, en un joc enlluernador d’evasió i de lucidesa. La seva obra és una de les més universals de la literatura argentina. Leopoldo Marechal (1900-70) novel·là la vida literària del Buenos Aires avantguardista amb Adan Buenosayres (1948). També destacaren Ernesto Sábato (1911), Manuel Mujica Láinez (1910-84) i, Julio Cortázar (1914-84), que aconseguí amb la novel·la Rayuela (1963) una obra d’abast universal. Els seus contes segueixen, amb un caràcter molt personal, l’experiència de Borges, amb una tècnica al·lucinant de fantasia i de rigor que recorden l’obra de Kafka. Posteriorment, cal citar David Viñas, Nestor Sánchez, Juan José Saer, Manuel Puig, Beatriz Guido, Haroldo Conti, Marta Lynch, etc.
Pel que fa a la poesia, destaquen César Fernández Moreno, Francisco Urondo, Alejandra Pizarnik, Olga Orozco i, sobretot, Juan Gelman. En teatre, el desenvolupament dels anomenats teatres independents, a la segona meitat dels anys cinquanta, permeté l’aparició d’una dramatúrgia jove lligada a les darreres tendències europees, representada per Carlos Gorostiza, Abelardo Castillo, Agustín Cuzzani, Osvaldo Dragún, etc.
La dècada dels vuitanta comportà la desaparició d’algunes de les figures més importants de la seva narrativa contemporània i senyeres, d’altra banda, de l’anomenat ‘boom’ llatinoamericà: entre altres, Julio Cortázar i Manuel Mujica Láinez, el 1984, Jorge Luis Borges, el 1986, i Manuel Puig, el 1991. Des d’aleshores, presidí la narrativa argentina la figura d’Ernesto Sábato i els deixebles de Jorge Luis Borges, Adolfo Bioy Casares i Silvina Ocampo. El primer fou guardonat, el 1990, amb el premi Cervantes i entre les seves obres destacà La aventura de un fotógrafo en La Plata (1985). De Silvina Ocampo cal esmentar La torre sin fin (1986), Y así sucesivamente (1987) i Cornelia frente al espejo (1988). Al costat de Silvina Ocampo, el relleu en la narrativa passà per noves generacions, de les quals cal destacar els noms de N. Sánchez (Siberia blues), l’esmentat J.J. Saer (Glosa, 1987, i El enterado, 1988), Horacio Vázquez Rial (Oscuras materias de la luz, 1986), Humberto Costantini, premi Casa de las Américas 1979 amb De dioses, hombrecitos y policías, Mempo Giardinelli, resident a Mèxic, amb Qué solos se quedan los muertos (1985), Fernando López, premi Casa de las Américas 1985 amb Arde aún sobre los años (1986) i Juan Carlos Martini amb El fantasma imperfecto (1986), entre d’altres.
En poesia cal assenyalar la continuïtat de la labor de César Fernández Moreno (Buenos Aires, me vas a matar, 1977), Alberto Girri (El motivo es el poema, 1976), i d’una manera especial la continuïtat de l’obra de Juan Gelman (Hechos y relaciones, 1979; Si tan dulcemente, 1980).
En la dramatúrgia la figura indiscutible continuà essent Osvaldo Dagrún i, en l’aportació assagística, cal assenyalar La crítica literaria y sus métodos (1979) d’Enrique Anderson Imbert, Confabulación con la palabra (1978) de Saúl Yurkiévich, Leónidas Barletta. El hombre de la campana (1987) de Raúl Larra, Revelaciones de un cronopio. Conversaciones con Cortázar (1986) de l’uruguaià Ernesto González Bermejo, així com les reedicions de Roberto Arlt, el torturado (1986) de R.Larra, i de Variaciones en rojo (1985) de Rodolfo Walsh, com a homenatge pòstum a llurs autors. Cal esmentar, així mateix, la continuïtat de la labor assagística de Juan José Sebreli: Tercer mundo, mito burgués (1975), Fútbol y masas (1981).
En la narrativa de final dels anys vuitanta i principi dels noranta continuà, entre d’altres, la tendència a referir-se críticament a la història argentina recent. Entre els novel·listes més joves es consolidaren J.J. Saer (La ocasión, 1988; El río sin orillas: tratado imaginario, 1991), César Aira (Los fantasmas, 1990; La prueba, 1992) i Andrés Rivera (El amigo de Baudelaire, 1991). Altres autors són Osvaldo Soriano (Una sombra ya pronto serás, 1990), R. Larra (Sitiados y sitiadores, 1991), Rubén Tizziani (Mar de olvido, 1992), etc. D’altra banda, Adolfo Bioy Casares continuà encapçalant la narrativa breu (Una muñeca rusa, 1991) i també cal esmentar J.C. Martini (La vida entera, 1987), Marco Denevi (Hierba del cielo, 1991), Isidoro Blastein (Cuando éramos felices, 1992), etc.
De la gran diversitat de la producció poètica, sobresurtiren tendències com el neobarroc, amb poetes com Tamara Kamenzain (Vida de living, 1991); l’objectivisme, que emfasitza el significat per davant del joc formal, i el neoromanticisme dels més joves, que presenta un jo líric conscient de les seves limitacions, alhora desesperat i irònic. Cal destacar la tasca de l’editorial Último Reino, que ha publicat centenars de llibres de poesia, i de la revista ‘Diario de Poesía’, que arribà als 40.000 exemplars. Poetes importants i reconeguts internacionalment foren Enrique Molina (Hacia una isla incierta, 1992), Alberto Girri (Existenciales, 1986) i Roberto Juarroz (Poesía vertical: antología incompleta, 1987). De la nova generació, destacaren l’audaç Néstor Perlongher, resident al Brasil (Parque Lezama, 1990; Aguas aéreas, 1991). Altres poetes són Pedro Aznar (Pruebas de fuego, 1992) i Lila Calderón (Balance de blanco en el Ángel Triste de Durero, 1993). Pel que fa al teatre, es pot esmentar Norma Aleandro (Los chicos quieren entrar, 1989), Atilio Betti (Farsa del corazón, 1990), Jorge Masciángioli (Señor Leonardo, 1992) i els aplecs de Griselda Gambaro (Teatro, vol. 4, 1990) i Roberto M. Cossa (Teatro, vol. 3, 1990).
Finalment, en el camp de la crítica i l’assaig, cal destacar, entre d’altres, l’estudi Borges y la arquitectura (1989), de Cristina Grau. Els darrers anys han desaparegut grans figures com A. Bioy Casares (1999), Jorge Onetti (1998), fill de J.C. Onetti, Juan Filloy (2000), O. Soriano (1997), E. Molina (1997), N. Perlongher (1997) i M. Denevi (1998).
En narrativa han continuat autors consolidats com E. Sábato (Antes del fin, 1999; La Resistencia, 2000, editat a internet abans que en paper), D. Viñas, Daniel Moyano, J.J. Saer, Ricardo Piglia, Rodolfo Rabanal (Los peligros de la dicha, 2000), C. Aira (La mendiga, 1998), Sylvia Iparraguirre (La tierra del fuego, 1998), Mempo Giardinelli, Antonio del Masetto (Hay unos tipos abajo, 1998), Antonio Skármeta, Sonia Catela, Pedro Orgambide (Cuentos con tangos, 1998), Graciela Falbo, Gabriel Báñez, Esther Cross. Dels joves, destaquen María Marta Malusardi, Javier Ávila, Esteban Buch, Gustavo Nielsen (1962; El amor enfermo, 2000) i Gonzalo Garcés (premi Biblioteca Breve de novel·la 2000, Los impacientes).
En poesia, els grans noms són, entre d’altres, Arturo Carrera, Daniel Samoilovich, Ricardo Zelarayán, O. Orozco i J. Gelman (Premio Nacional de poesia 1997). Han sorgit també amb força els més joves, que han reaccionat contra el neobarroc i han tornat al realisme, la majoria dels quals s’aglutinen al voltant de la revista ‘Diario de poesía’: Martín Prieto (1961), María Gambarotta (1968), Daniel García Helder (1961), Fabián Casas (1965), Alejandro Rubio (1967), Ana Becciu (Ronda de noche, 1999) i Hugo Mujica (Noche abierta, 1999). Pel que fa a l’assaig i la crítica literària, destaca l’influent Noé Jitrik (El ejemplo de la familia, 1998), Nicolás Rosa (Tratados sobre Néstor Perlongher, 1997) i els assaigs dels esmentats J.J. Saer (El concepto de ficción, 1997) i M. Giardinelli (El país de las maravillas, 1998).