El principi fonamental de l’arianisme fou l’afirmació de la unicitat i de la transcendència de Déu. Per Déu, Ari entenia el Pare i, en conseqüència, el Fill necessàriament era una criatura de la qual el Pare s’havia servit com a instrument per a la creació, puix que el món contingent no pot establir contacte directe amb Ell.
Aquesta doctrina, fonamentada en equívocs lingüístics, era destinada a tenir èxit (més a Orient que no pas a Occident) entre els mateixos bisbes, perquè l’episcopat, com a classe, havia pres una actitud teològica determinada pels interessos polítics.
Hi hagué excepcions: en primer lloc, la d’Atanasi d’Alexandria, que atacà l’arianisme. El seu primer argument fou que l’arianisme destruïa la doctrina cristiana sobre Déu, per tal com suposava que la Trinitat no era eterna, i restava perjudicada la noció cristiana de redempció, en el Crist.
L’arianisme fou condemnat en el concili de Nicea (325), el credo del qual afirmà que el Fill és engendrat, no pas creat, de la mateixa natura del Pare, homoúsios (gr: ομοούσιος); però aquesta paraula donà ocasió als nuclis origenistes d’acusar els seus defensors de sabel·lians i d’iniciar una forta lluita —no exempta de motivacions polítiques— contra els capdavanters de la condemna, especialment contra Atanasi d’Alexandria, que fou bandejat (origenista; sabel·lià).
Amb l’ajut de Constanci, el corrent arià prengué volada després dels concilis generals de Sàrdica (343) i de Rímini i de Selèucia (359-360), i el 360, amb el decret imperial que ordenava de signar una fórmula de compromís basada en la paraula homoioúsios (gr: ομοιούσιος), és a dir, d’una natura semblant al Pare, arribà gairebé a religió oficial de l’Imperi a Orient.
La mort de Constanci i, després, de Valent, la divisió interna de l’arianisme i també la reflexió teològica dels neoniceans Basili de Cesarea, Gregori de Nazianz i Gregori de Nissa portaren a la superació de la controvèrsia, que desembocà en l’edicte Cunctos populos de Teodosi (380) i en el segon concili de Constantinoble (381), que clogué la querella i restaurà la pau de l’Església entorn del credo de Nicea.
L’arianisme sobrevisqué entre els gots; els visigots, el 589, regnant Recared, acceptaren el catolicisme ortodox en el tercer concili de Toledo; els ostrogots es convertiren al començament del segle VII.