Es convertí en una mena de gènere literati didacticodevocional destinat a laics i clergues, que influí en Dionís el Cartoixà i en Erasme. Són coneguts, entre d’altres, els de Jean de Gerson, Nicolau de Dinkelsbühl, Thomas Peunter. El més famós és l’imprès a Alemanya cap al 1465, basat en un llibre holandès de cap al 1450 (Londres, British Museum) o en un conjunt de gravats, conservats a Oxford i signats pel mestre ES. Tingué una gran difusió i és particularment interessant per les xilografies que l’il·lustren. Amb el títol d'art de ben morir circulaven en català, durant la baixa edat mitjana, diversos texts manuscrits com el Tractat d’art de ben morir de la Biblioteca Universitària de Barcelona o el que posseïa Ausiàs Marc. El 1493 hom estampà a Barcelona la versió catalana d’un dels texts llatins més difosos amb el títol d'Art de ben morir e confessionari breu amb gravats utilitzats ja a d’altres països; aquesta versió fou reeditada a València, el 1497, i a Barcelona, el 1507, falsament atribuït a Francesc Eiximenis. Durant els s. XVI i XVII aquesta tradició fou continuada, adaptada a les noves formes de l’espiritualitat: el carmelità Jaume Muntanyès publicà a València, el 1559, un Espill per a ajudar a ben morir en l’incert dia i hora de la mort, com a segona part d’un Espill de ben viure, reeditat a Barcelona el 1608 i a València, encara, el 1827; traduït el 1565 al castellà, fou editat nou vegades en aquesta versió, la darrera, el 1611. El jesuïta Pere Gil, edità igualment, el 1605, a Barcelona, un Modo d’ajudar a ben morir als qui per malaltia o justícia moren.
m
Cristianisme