El mot grec, α;ασκησιέ, que originàriament significava exercici i entrenament a fi d’aconseguir força i domini en els jocs atlètics, passà als filòsofs estoics en el sentit de pràctica de disciplina moral o esforç d’alliberament de tot lligam terrenal per tal d’aconseguir l' apátheia (απάφεια) o impertorbabilitat pròpia dels savis. D’una forma o altra, l’ascetisme ha estat practicat en la majoria de les religions i, fins i tot, ha donat lloc a estils de vida específics (monjos del budisme, devots hindús, essenis jueus, terapeutes egipcis, eremites o monjos cristians, etc).
La paraula engloba, sobretot en religió, l’aspecte de sistematització ideològica en virtut de la qual l’ascetisme esdevé sovint un tipus bàsic de vida. Amb tot, malgrat coincidències molt importants, la significació de les pràctiques ascètiques adoptades en les diverses religions és sovint distinta en cada una d’elles, perquè les concepcions o els ideals de vida que els ascetes s’esforcen a realitzar són diferents. Les formes més antigues, dominades per la idea de forces i poders protectors, pretenen de potenciar les pròpies energies interiors per mitjà de l’abstenció i del domini de si mateix.
L’ascesi del bramanisme és motivada per una mística de la unitat o desig d’unificació amb l’Ésser que tot ho abraça, i demana de superar l’activitat vital orientada al jo per a identificar-se amb l’U. En el budisme, l’ascesi és orientada per la consciència de la fugacitat de la vida i dels enganys del món sensible i imposa la renúncia absoluta i l’extinció de tot desig per arribar al nirvana, tot mantenint-se, però, en una via medial que evita la inflicció espontània de mortificacions. Mentre que en les religions orientals l’ascetisme és orientat sobretot per la contraposició entre l’activitat extravertida i canviant i el recolliment devers la font i origen de la vida interior, en el món mediterrani preval l’oposició entre l’ànima, semblant als déus, i el cos, mortal i corruptible. Així, l’ascetisme de l’orfisme, gnosticisme i d’altres corrents nascuts en connexió amb concepcions dualistes, fonamentals teòricament en la filosofia neoplatònica, té per meta l’espiritualització de la vida mitjançant la repressió i la negació de la matèria i dels sentits amb el seu caràcter il·lusori. Per contra, per als jueus de l’Antic Testament, l’home constitueix un tot únic. La riquesa, l’abundància, una descendència nombrosa, una vida llarga són considerades benediccions de Déu. Al principi, doncs, l’ascesi no hi tenia un gran paper, malgrat que existia una ascesi de motivació religiosa, com el dejuni de penitència o la pràctica dels nazireus, homes consagrats temporalment a Déu. Després de l’exili, quan els jueus hagueren experimentat la pròpia culpa, es desenvolupà el sentit de la renúncia i la penitència. Finalment, a partir dels essenis, augmentà la tendència a fundar establiments quasi monàstics al desert, per a realitzar un ideal de puresa cultual i moral.
En el cristianisme, l’ascetisme és fonamental en la soteriologia i l’antropologia del Nou Testament, en la qual l’oposició fonamental és situada entre l’home vell, caigut en el pecat i la concupiscència, i l’home nou, elevat en Crist a la vida de la gràcia. L’ascesi voldrà dir morir per al pecat i per a les males inclinacions i acceptar el dolor com a mitjà de penitència, renovació i assimilació a Crist. El desig de seguir Crist sofrent s’ha concretat sovint en forma de renúncia i abnegació de si mateix i ha adoptat formes diferents segons l’estil de l’època i les motivacions immediates: el desig del martiri en els tres primers segles; la vida d’anacoreta al desert, després de la pau de Constantí, que portà a l’extrem i a vegades fins a l’extravagància la pràctica de l’abnegació i la separació del món; el monaquisme, que al costat d’un ideal de pregària i de treball recull l’ideal ascètic portat fins a l’abnegació interior de les virtuts pròpies dels monjos; la devoció a la humanitat de Crist, amb el desig de configurar-se als seus sofriments, a l’edat mitjana, i d’imitar-ne la pobresa, entre els mendicants; l’ascetisme interior, de completa renúncia a la pròpia voluntat, dels jesuïtes. Al final del l’edat mitjana es manifestà una doble reacció contra l’ideal ascètic: per un costat, l’humanisme renaixentista amb l’ideal d’home de l’antiguitat pagana; per l’altre costat, el luteranisme, amb la seva doctrina de la justificació per la fe sola. Sovint, l’oposició entre home vell i home nou s’ha convertit, al llarg de la història de l’ascetisme cristià, en el dualisme entre ànima i cos, d’herència neoplatònica. Aquesta tendència ascètica dualista ha aparegut d’una manera especial en sectes dites herètiques, com el montanisme, el gnosticisme, el maniqueisme, el catarisme i el valdisme. Karl Rahner féu una reflexió nova sobre el sentit de l’ascetisme cristià: l’ascetisme es basa en la interpretació exclusivament cristiana de l’existència humana com a totalitat; l’home ha de prendre sobre seu, existencialment i sense falsejament, l’esdeveniment que posa un interrogant sobre el sentit de la seva existència humana com a totalitat: la mort. La imitació necessària de la mort de Crist ha d’ésser volguda i acceptada personalment pel cristià i, en certa manera, anticipada per la pràctica ascètica.