L’asfalt natiu és soluble en disulfur de carboni en un 69%, i el derivat del petroli, en un 99%; els respectius punts d’inflamació són 176,5°C i 232°C. L’asfalt natural pot contenir un 30% de matèria mineral i, fins i tot, insectes inclosos en el seu si. L’artificial és obtingut com a subproducte del petroli per evaporació dels hidrocarburs lleugers i oxidació parcial del residu.
És un complex sistema col·loidal d’hidrocarburs en què resulta difícil de diferenciar la fase contínua de la dispersa. Poden ésser considerats com a dispersions de micel·les en constituents oliosos similars als olis lubrificants pesants. Les micel·les es troben peptitzades a diferents graus i han estat reconegudes com formades per components probablement aromàtics d’alt pes molecular: els asfaltens i els petrolens. Hi ha una quantitat variable de sofre en l’asfalt (un 6% en el mexicà, un 1% en el californià), i també hi ha nitrogen (1,5%) i, a vegades, oxigen.
La determinació dels components de l’asfalt presenta greus problemes a causa de la complexitat dels hidrocarburs presents; per aquest motiu ha estat convingut de separar-lo en fraccions referides a la diferent solubilitat amb un mateix solvent. El component de contingut més alt en carboni és la fracció anomenada dels carboids, insoluble en disulfur de carboni; aquesta fracció és per definició no bituminosa. La fracció insoluble en tetraclorur de carboni i soluble en disulfur de carboni és anomenada dels carbens. Ambdós, carboids i carbens, són presents en petita quantitat en els asfalts. Els asfaltens són la fracció insoluble en la nafta i soluble en disulfur de carboni. Els components no asfaltènics de l’asfalt són anomenats col·lectivament maltens o petrolens. L’asfalt crema amb flama brillant, és insoluble en l’aigua, àlcalis i àcids, però soluble en cloroform i acetona. És emprat en pavimentació de carreteres, com a impermeabilitzant en el revestiment d’obres hidràuliques i en la construcció (teles asfàltiques per a la impermeabilització dels terrats, etc.); com a aïllant elèctric, per a tancar piles seques, acumuladors; per a fer pintures i vernissos, i en la fabricació d’aglomerants.
Els jaciments d’asfalt es poden trobar en diferents tipus de roques i estructures: en capes com a la mar Morta i al riu Jordà (que són els més antics), al llac de Brea (Trinitat) i al llac Bermúdez (Veneçuela); en esquerdes i filons, com a Clausthal (Harz) i a Cornualla (Anglaterra); impregnant calcàries o sorres, com a les calcàries asfàltiques juràssiques de Hannover i de Travers (Jura), i també impregnant els porus del granit, com a Dannemora i Norberg (Suècia).
L’asfalt que hom troba en els jaciments, una vegada depurat per a poder-lo utilitzar en la construcció i la conservació de paviments, origina productes anomenats betums asfàltics naturals, si tenen menys d’un 5% d’impureses, o asfalts naturals, amb una proporció més gran d’impureses. Les propietats dels asfalts obtinguts per destil·lació depenen tant del tipus de petroli com del procés de fabricació. El petroli parafínic dóna asfalts de poc poder adhesiu i de resistència molt migrada als canvis de temperatura, però són excel·lents impermeabilitzants; això fa que, fora que hom els hagi donat un tractament especial, no siguin recomanables per a la pavimentació i són emprats solament com a fundents i en tractaments superficials lleugers. Els petrolis naftalènics donen asfalts semisòlids que tenen un gran poder aglomerant, són molt semblants als asfalts naturals, són menys estables que els d’origen parafínic i són els més utilitzats per a la pavimentació. El procés de fabricació d’asfalts més corrent és la destil·lació en el buit parcial, amb injecció de vapor a menys de 400°C i curt temps d’escalfament; l’asfalt obtingut del procés dit de precipitació o desasfaltatge és més trencadís.