i astrologia | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

astrologia

Roda perpètua per a saber els anys fèrtils i estèrils, del Llibre dels secrets d’agricultura , de Miquel Agustí (Barcelona 1617)
© Fototeca.cat
substantiu femení f astrologia astrol
Doctrina i estudi especulatiu de les influències dels astres sobre el món sublunar, especialment sobre el destí dels homes ( astrologia judiciària ), i sobre els fenòmens meteorològics ( astrologia natural ), segons els conceptes predominants abans del naixement de la ciència moderna.

Hom en troba les primeres manifestacions a Mesopotàmia cap al 3000 aC, a la Xina el 1500 aC, i en dates més imprecises però força posteriors, a la civilització maia. Les astrologies primitives, segons la posició i l’aspecte dels astres, preveien el temps i els esdeveniments humans, i regulaven les activitats rituals. A Mesopotàmia foren creades regles pràctiques (zodíac, horòscop, etc) bé que llur fixació fou tardana: el primer horòscop babiloni conservat és del s. IV aC.

L’astrologia, que arribà a Grècia amb les expedicions d’Alexandre el Gran, fou ben acollida pels pitagòrics, i els platònics i els aristotèlics la sostingueren amb força; foren, però, els estoics els qui li forniren la principal base doctrinal amb llur teoria de l’harmonia entre el microcosmos (home) i el macrocosmos (univers). L' Almagest i el Tetràbiblos , de l’alexandrí Ptolemeu, són els texts clàssics.

Al principi de l’època romana (s. II aC) l’astrologia fou atacada (Cató, Ciceró), i els qui la practicaven, perseguits; els emperadors, però, els consultaven sovint.

A través de jueus i bizantins l’astrologia de la Grècia clàssica arribà a l’Índia i al món islàmic: a Bagdad, principal centre d’astrologia islàmica, hom construí observatoris i foren traduïdes les obres de Ptolemeu.

A l’Occident, la condemna de l’astrologia per l’Església, corroborada pel dret civil de Justinià, féu desaparèixer quasi totes les obres astrològiques. Al s. XI aparegué alguna versió, potser hispànica, d’una obra de filiació clàssica, hebrea, aràbiga o siríaca, coneguda amb el títol llatí de Mathematica Alhandri , mescla d’astronomia i astrologia. A Ripoll foren transcrits alguns tractats d’aquest caràcter —més amb intenció científica que no pas astrològica, atès que eren basats en l’ús de l’astrolabi— ja al s. X. Contemporàniament, Llobet de Barcelona elogià l’astronomia i condemnà l’astrologia, bé que, de fet, totes dues matèries es barrejaven. De Ripoll i de Barcelona fou d’on rebé Gerbert d’Orlhac els coneixements que li donaren fama d’astròleg. Entre els jueus hom arribà a considerar les pràctiques astrològiques com a part integrant dels ritus talmúdics i cabalístics: el jueu barceloní Abraham Bar Ḥiyya fou un dels astròlegs jueus més famosos de l’Europa occidental, al s. XII.

A l’Europa cristiana l’astrologia pròpiament dita no es propagà sinó a partir del s. XII, i encara barrejada, com l’alquímia, amb elements místics. En general mirada amb malfiança pels pensadors cristians —Ramon Llull, per exemple, considerà, en l' Arbre de Ciència , heretge “aquell qui ha major temor de Gèminis e de Càncer que de Déu"— per tal com suposava una negació o una limitació del lliure albir, acabà, això no obstant, imposant-se per la influència dels filòsofs grecs i per la utilització que en feren papes i prínceps. L’època de màxima florida a Europa foren els s. XIV i XV, durant els quals fou ensenyada a les universitats i fomentà l’estudi de l’astronomia. Chaucer, Tomàs d’Aquino, Francesc Eiximenis, Francis Bacon, Milton, la defensaren, i Arnau de Vilanova, Pierre d’Ailly, Anselm Turmeda, Cardano, Tycho Brahe, Kepler, la practicaren. Pere III de Catalunya-Aragó tenia al seu servei els astròlegs Dalmau Planes i Pere Gilbert, els quals, conjuntament amb el jueu Jacob Corsuno, compongueren una Ciència de les esteles (1359); Bartomeu de Tresbéns, metge reial, li dedicà el Llibre de les nativitats (1380); Joan I i la seva muller, Violant de Bar, foren molt afeccionats a l’astrologia, i la biblioteca reial de Martí I contenia una cinquantena de llibres d’astrologia. D’entre els escrits d’astrologia que circularen als Països Catalans des de la fi del s. XV, cal esmentar les obres dels metges valencians, Jeroni Torrella ( De imaginibus astrologicus , València 1496) i Gaspar Torrella ( Judicium generale de portentis, prodigiis et ostentis , Roma 1507) i, especialment, els llunaris de Bernat de Granollacs (Barcelona 1494), de Joan Alemany (Barcelona 1557) i de Jeroni Cortès (València 1549, en castellà), reeditats, ampliats i imitats constantment fins al començament del s. XIX. D’entre els impugnadors més influents de l’astrologia cal citar, al s. XV, els italians Paolo Toscanelli i Pico della Mirandola (aquest contradit per Jeroni Torrella) i, al començament del s. XVI, el metge tarragoní Tomàs Roca. Fou precisament al voltant de l’aplicació de l’astrologia a la medicina que s’originaren les més grans polèmiques: el 1599 fou publicada a València una Apología en defensa de la astrología contra algunos médicos que dicen mal de ella ; en favor de les influències astrals Bernat Mas escriví un Orde breu i regiment molt útil i profitós per a preservar i curar la pesta (Barcelona 1625), posició combatuda pel perpinyanès Francesc Carrera en De vario omnique falso astrologiae conceptu (Barcelona 1657). Amb tot, ja a partir del s. XVI, amb Copèrnic, l’astrologia fou apartada gradualment de la ciència.

Diverses fallades sorolloses acabaren de desprestigiar-la. Això no obstant, l’astrologia ha tingut conreadors famosos al s. XVI, com Nostradamus, i renaixences al s. XVIII i començament del XIX, i actualment és aprofitada per la premsa més o menys sensacionalista.

Col·laboració: 
PPu / AMM / MxC
Llegir més...