Tesant la corda fins a corbar l’arc, bé amb la mà o amb l’ajuda d’un croc,
d’una gafa
o d’un armatost,
adquireix l’energia necessària per a impulsar el projectil ( cairell, passador, sageta
o virató
) col·locat en una canal
longitudinal de l’arbrer i subjectat per la nou,
una peça de banya o d’acer en forma d’ungla que manté la corda tibant i que hom pot moure per mitjà de la clau.
Modificant la corda i la nou, hom podia llançar també pedres de poc pes. Armar
o
ballesta
del segle XVI
© Fototeca.cat
parar
la ballesta era l’acte conjunt de tesar la corda i de col·locar el projectil a la canal. La precisió de tir era superior a la de l’arc, i el seu abast assolia les 250 passes. Era utilitzada preferentment com a arma de guerra, però hom la feia servir també per a la caça. Apareix documentada al segle XII, bé que existia abans com un perfeccionament de l’arc; fou emprada fins al segle XVII, malgrat l’existència de les armes de foc, i encara al segle XVIII hom en construïa de caça, algunes ornamentades amb metalls treballats. Segons el mecanisme de tesa de la corda hom les classificava en ballesta d’estrep
o de croc,
amb un estrep per a posar-hi el peu i fer força, mentre la corda era tesada amb el croc o ganxo, ballesta de gafa
, parada per mitjà d’una palanca, usada pels cavallers, ballesta de dos peus
, molt potent, emprada pels mariners, i ballesta de torn
, que hom parava per mitjà d’una roda dentada i d’una cremallera, que era la de més potència. L’anomenada ballesta de tro,
documentada ja en un text de Francesc Eiximenis del segle XIV, devia ésser una arma de foc primitiva. Les ballestes barcelonines eren considerades armes de bona qualitat, i ja eren exportades a Itàlia al segle XIV.