bambú

canya d’Amèrica, canya americana
m
Botànica
Art

Bosc de bambú a Kyoto, al Japó

© Fototeca.cat-Corel

Nom que reben diversos gèneres de plantes de la subfamília de les bambusòidies (gramínies) semblants a la canya.

Són de tija molt lignificada, força plena, lluent, resistent i flexible (la canya de bambú o americana ), que pot atènyer més de 30 cm de diàmetre i 30 m d’alçada; les seves fulles són llargament lanceolades, gairebé ensiformes. Els bambús són originaris de gairebé tots els països tropicals, especialment de la regió monsònica de l’Àsia oriental. Creixen amb una gran rapidesa: les tiges tendres s’allarguen de 30 a 60 cm cada dia. Totes les parts de la planta són aprofitades pels indígenes. Per llur resistència, són emprades com a fusta de construcció i en l’edificació de bastides. A l’Àsia oriental serveixen per a la construcció de ponts, d’embarcacions, de conduccions d’aigua, de mobles, d’estris domèstics, d’instruments de música, d’objectes ornamentals, etc. El bambú també té interès per a la fabricació de paper, i ha estat usat com a matèria escriptòria als països de l’Àsia meridional, principalment per a transcriure-hi texts religiosos; els fulls tallats de l’escorça del tronc en capes primes van lligats per un trau a l’extrem esquerre en forma de llibre, molt apaïsat, o de ventall. Els brots tendres són comestibles, i constitueixen una verdura molt apreciada. D’algunes espècies hom extreu també el sucre de bambú . Diverses espècies ( Arundinaria japonica , etc) són conreades en jardineria com a plantes ornamentals.

Bambú utilitzat per a la construcció

© B. Llebaria

El tema del bambú en la pintura xinesa té un prestigi que deriva del simbolisme de la planta, vincladissa i resistent alhora. El bambú és el símbol de l’home superior ( junzi ) que s’adapta a la societat, però que sap conservar la integritat moral. D’altra banda, el tema del bambú és el més abstracte de la pintura xinesa i el més pròxim a la cal·ligrafia. Permet el màxim joc del pinzell i presenta notables problemes de composició. En els primers exemples, com l’obra de Cui Bo (s XI), els troncs i les fulles són encara acolorides, però hom pinta el bambú clàssic solament amb tinta. En el catàleg de les pintures imperials de la dinastia Song (s XII) el tema del bambú ja mereix una categoria a part. Els més importants pintors Song de bambús foren Wen Tong i el poeta Su Dongpo (s XI). Al s XIV, sota la dinastia Yuan, el tema del bambú arriba a un altre grau amb Zhao Mengfu, la seva muller Guan Daosheng, Wu Zhen, Ni Zan, Gu An, Ke Jiusi, Song Ke i el més gran de tots, Li Kan, que escriví també una obra sobre la pintura de bambú. A més de l’estil clàssic i ordenat dels grans mestres, ha estat practicat un altre estil, cursiu, impressionista i gairebé abstracte. Els últims grans mestres del bambú foren Wang Fu i el seu deixeble Xia Chang (començament del s XV).