i baptisme | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

baptisme

substantiu masculí m cristianisme crist i litúrgia litúrg
Primer dels set sagrament consistent en un ritu d’ablució unit a unes paraules, en virtut del qual hom esdevé membre de l’Església del Crist i reneix espiritualment.

Els ritus religiosos amb aigua són freqüents en tots els pobles; hom els atribuïa efectes de purificació, de reviviscència després de la mort o de canvi de situació en la vida (naixement, pubertat, matrimoni). Les religions de misteris, procedents de l’Orient i esteses per l’imperi Romà al temps immediatament anterior al cristianisme, contenien ritus de purificació a base d’aigua o de sang, amb sentit d’iniciació en doctrines i cultes secrets. Alguns especialistes subratllen llur influència en el baptisme cristià; d’altres s’inclinen a favor dels ritus jueus de l’Antic Testament. El judaisme presenta un bon nombre d’usos rituals de l’aigua amb multitud de significacions: purificació jurídica, ritu litúrgic, acció introductora d’un prosèlit gentil al poble d’Israel (precedida de circumcisió i seguida d’un sacrifici). Determinats grups (essenis, Qumrān) donaven molta importància als banys repetits de purificació, com un símbol de penitència. El precedent del baptisme cristià és el de Joan el Baptista, al qual Jesús de Natzaret se sotmeté, tal com és relatat en l’evangeli de Joan. Des dels primers moments de l’Església, com consta sobretot en els evangelis, en sant Pau i també en Didaché , (una doctrina dels dotze apòstols escrita vers el 80 dC) es troba la pràctica del baptisme i fins i tot la consciència de complir un manament del Senyor. Ja aleshores, el ritu consistia en una immersió en l’aigua o en la infusió, acompanyada d’una fórmula verbal, que amb el temps es convertí en la trinitària “en nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant”. Al batejat, hom li exigia prèviament la conversió i la fe personal, amb fórmules com “crec que Jesús és el Crist, el Fill de Déu”. La característica principal que diferencia el baptisme cristià és la presència activa de l’Esperit Sant, que converteix el batejat en persona d’una nova creació. El baptisme és, en la nova aliança, allò que era en l’antiga la circumcisió: el batejat és fill de Déu i ja des d’aleshores comença a posseir l’herència eterna. En l’època patrística l’herència bíblica es revestí d’una celebració solemne, que, després d’un llarg catecumenat, era precedida pel dejuni. La celebració consistia en una vetlla nocturna, presidida normalment pel bisbe, en la qual hom celebrava la benedicció de l’aigua baptismal, la renúncia a Satanàs, l’exorcisme i una primera unció. Seguia l’acte del bateig per immersió triple (la immersió única potser nasqué a la Hispània com a reacció antiariana); a cada immersió, el bisbe demanava un acte de fe en cadascuna de les persones divines (en imposar-se el baptisme d’infants, als s. V-VIII, també anà canviant la fórmula, fins a arribar a l’actual: “N., jo et batejo en nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant”). Després venia la introducció en la comunitat, la imposició de les mans, l’oració a l’Esperit Sant i la nova unció confirmació ). Era acabada amb la participació en l’eucaristia. Hom repetia aquesta celebració la vetlla de Pentecosta, la de l’Epifania d’Orient, i la de Nadal a la Hispània i a la Gàl·lia. Era normal, però, que hom esperés, per batejar-se, l’hora de la mort; en cas de necessitat podia batejar qualsevol cristià (no una dona) i en qualsevol moment. El martiri d’un creient no batejat era considerat equivalent al baptisme ( baptisme de sang ), com també les disposicions de caritat d’aquell qui moria sense ésser batejat, però amb voluntat d’ésser-ho ( baptisme de desig ). La mateixa vida anava portant a l’aclariment de la doctrina: la necessitat pastoral d’explicar els ritus conduí els Pares a veure-hi una renovació total, que vol dir perdó de tot el que tingués sentit de pecat, i marca o segell (caràcter) de pertinença al Crist; per això el baptisme no es pot repetir. L’existència d’heretgies i de cismes plantejà el problema del valor del baptisme conferit fora de l’església autèntica (Cebrià, donatistes); l’Església romana (el papa Esteve) i després Agustí aconseguiren el reconeixement de la seva validesa. El fet del baptisme d’infants, combatut per Tertul·lià i fomentat per Orígenes i Cebrià, plantejava el problema del seu sentit; els pelagians el negaven; Agustí el féu triomfar amb la doctrina del pecat original. A l’edat mitjana, en el camp ritual, es generalitzà el baptisme d’infants; els ritus que abans acompanyaven la preparació durant tota la Quaresma (petició oficial del sagrament, consignació amb la creu, recitació del Parenostre i del Credo) es concentraren en una sola cerimònia, amb la qual cosa perderen sentit; i com que després d’Agustí hom insistí sobretot en la urgència del baptisme per a esborrar el pecat original, hom començà a batejar durant tot l’any i es perdé la celebració baptismal de la vetlla de Pasqua. En el camp doctrinal, el baptisme fou reconegut com un dels sagraments en arribar (s. XII) a la certesa que només són set; i en introduir-se la filosofia d’Aristòtil en l’explicació de les veritats de fe (escolàstica), hom presentà el baptisme seguint l’esquema de l’hilemorfisme: l’aigua és la matèria, la fórmula trinitària és la forma, que, unides pel ministre en l’acte concret, formen el signe sacramental, que és instrument del Crist gloriós per a la producció de tots els efectes espirituals. El protestantisme conserva en general la doctrina anterior, repensant-la, però, d’acord amb els seus grans principis: la sobirania de Déu, que actua amb absoluta llibertat i sense obstacles, la insignificança de la llibertat humana en l’obra de la salvació, la fe com a experiència de la predilecció divina a favor d’algú. Qui perdona els pecats i justifica és Déu tot sol, que suscita la fe en el batejat; el baptisme és senyal o testimoniatge que Déu dóna per fer néixer o enfortir la fe del qui Ell perdona. La tendència protestant a donar importància a la relació directa entre paraula de Déu i fe de l’home i a marginar els sagraments ha conduït a la negació radical del baptisme (anabaptistes, quàquers) o a limitar-lo només a persones adultes que han donat proves de fe personal (mennonites, baptistes). Reaccionant contra la doctrina protestant, el Concili de Trento confirmà les posicions tradicionals de l’Església, que continuaren fixes en tots els camps i foren legalitzades, ja al s. XX, pel dret canònic, el qual partint de la necessitat del baptisme per a la salvació dóna normes molt detallades sobre qui ha de batejar, qui pot ésser batejat, les cerimònies del baptisme, els padrins, el temps i el lloc de l’administració del baptisme i l’anotació i la prova del baptisme administrat. Els últims temps, l’expansió de l’eclesiologia ha fet redescobrir, per obra sobretot del teòleg català Bartomeu Xiberta, que el primer dels efectes d’un sagrament és eclesial i, tractant-se del baptisme, és l’agregació a la comunitat de l’Església. El Concili Vaticà II ha acceptat aquest punt de vista ( Lumen gentium ) i, portat per l’intent de donar més autenticitat a la vida de l’Església, ha tornat a donar sentit litúrgic al catecumenat d’adults i ha manat de revisar tant el baptisme d’adults com el d’infants; ja ha estat publicat el nou ritual per al baptisme d’infants (15 de maig de 1969), que subratlla la responsabilitat dels qui són fiadors de llur fe futura. L’any 1947 Karl Barth tornà a plantejar el problema dogmàtic del baptisme d’infants, que d’aleshores ençà s’ha mantingut viu, amb intervencions de Heinrich Schlier, Oscar Cullmann, Joachim Jeremias, etc. Seguint les disposicions del concili segon del Vaticà, el 1982 fou promulgat el nou ritual del baptisme d’adults, que restaurà plenament el catecumenat i introduí com a novetat un ritu especial per als nens que són batejats en arribar a l’edat catequètica.

Col·laboració: 
JoPe
Llegir més...