i literatura basca | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

literatura basca

substantiu femení f literatura lit
Literatura, oral i escrita, en llengua basca.

La literatura popular oral és molt rica; la literatura escrita, al contrari, ha estat d’aparició tardana, escassa i sense cap influència més enllà del mar geogràfic de Bascònia. A més ha estat gravada per la fragmentació en diversos dialectes, entre els quals els de major tradició literària són el labortà, el guipuscoà, el biscaí i el suletí. Els texts literaris més antics són fragments de cants relatius a les lluites dels s. XIV i XV. Entre els conservats hi ha els que narren la derrota de Pedro de Avendaño, cap dels onyacins, i la crema d’Arrasate (Mondragón). Pel cant de Bereterretx, que narra l’assassinat d’un jove, podem fer-nos una idea del que deuen haver estat molts poemes avui perduts. El primer llibre imprès en basc fou un breu recull de versos titulat Linguae Vasconum Primitiae, de Beñat Etxepare, rector d’una parròquia de la Baixa Navarra (Bordeus 1545). Consta només de 52 pàgines de text i constitueix una desimbolta barreja de l’eròtic i el religiós. Durant el regnat de Joana d’Albret, promotora de la reforma dels hugonots a Navarra, Joanes de Leizagarra traduí al basc el Nou Testament i el catecisme calvinista. Fins a la fi del s. XVI es mantingueren vives, principalment a la regió de Zuberoa, unes representacions teatrals anomenades pastorals, relacionades amb els misteris medievals. El més clàssic dels prosistes bascs és el labortà Pedro de Axular, autor de Guero (‘Després’, 1643), un llibre de 600 planes d’ascètica cristiana, no gens místic ni especulatiu, que, d’una manera molt pròpia del tarannà basc, centra l’atenció en la conducta. Contemporani d’Axular fou el suletí Arnauld d’Oihenart (1592-1667), de Mauleon, que destacà com a erudit. Als territoris peninsulars, el conreu literari del basc començà a Guipúscoa al s. XVIII amb la figura del jesuïta Manuel Larramendi (1690-1766), erudit d’una gran influència en la societat donostiarra del seu temps. A la fi del s. XVIII i al començament del XIX sorgeixen els primers escriptors biscaïns, entre els quals sobresurt Juan Antonio Moguel i Urquiza (1745-1804), autor de Peru Abarca (1800), que formula una presa de consciència de la unitat del poble basc, i que inicià Wilhelm von Humboldt en el coneixement de la llengua basca. La poesia popular fou fomentada, a partir de mitjan s. XIX, pels concursos de Sara (Lapurdi), organitzats per Antoine d’Abbadie d’Arrast, i pels Jocs Florals Èuscars, creats per José Manterola al sud del Bidasoa, que han atret un gran nombre de bertsolariak. Entre l’excel·lent generació de poetes del s. XIX, el més popular és José María Iparraguirre (1820-81), guipuscoà, antic combatent carlí, un bertsolari que s’acompanyà amb la guitarra i que compongué Gernikako arbola (‘L’arbre de Guernica’, 1851), l’himne dels bascs, l’èxit del qual li costà l’exili. Un altre guipuscoà, Indalecio Bizcarrondo, dit Bilinch (1831-76), escriví poemes d’amor d’una emoció autèntica i delicada, i fou mestre de la sàtira humorística. El biscaí Felipe Arrese y Beitia (1841-1906) és l’autor d’un recull famós al seu temps, Ama euskerien liburu kantaria (‘Llibre que canta la nostra mare la llengua basca’, 1900), peça grandiloqüent. Jean-Baptiste Elissamburu (1828-91), de Sara, tocà una gran quantitat de temes. La vena epicúria que hi ha en Elissamburu i la varietat dels seus registres, el distingeixen del seu gran contemporani Bilinch. Finalment, entre els poetes del s. XIX cal esmentar Pierre Topet, dit Etxahun (1786-1862), de Barcus, el més inspirat dels koblakariak suletins. Les seves dramàtiques peripècies conjugals inspiraren una elegia al poeta alemany Adalbert von Chamisso. Cal fer menció a part del suletí Augustin Chaho de Basaburua (1811-58), a qui hom deu la figura llegendària d’Aitor, patriarca dels bascs, i el baionès Eugène Garay de Monglave, que compongué l’apòcrif Cant d’Altabiscar (1845). Entre els poetes del s. XX cal destacar Nikola Ormaetxea, dit Orixe (nat el 1888), autor del llarg poema Euskaldunak (1950), Salvador Michelena, autor d'Arantzazu, Esteban de Urquiaga, dit Lauaxeta (1909-37), el més avantguardista, i, per sobre de tots, José María Aguirre (1896-1933), més conegut com a Xabier de Lizardi. La novel·la ha estat el gènere d’aparició més tardana: Atheka gaitzeko oihartzunak (1867), de Dasconaguerre, sobre les aventures d’un famós contrabandista, en fou la primera mostra. El poeta Elissamburu conreà la prosa narrativa amb Piarres Adame (1889). El novel·lista més conegut ha estat el biscaí Domingo Aguirre (1865-1920), autor de Kresala (‘Aigua de mar’, 1906), quadre costumista sobre un port pesquer, i de Garoa (‘La falguera’, 1912), sobre un baseri. L’activitat teatral fou iniciada a Sant Sebastià a partir del 1878 amb les obres còmiques de Marcelino Saroa, d’ínfima qualitat literària. Toribio Alzaga, al començament del s. XX, aconseguí de dignificar el gènere i creà escola. Són notables les sarsueles, com Txanton Piperri, d’Alzaga, amb música de Zapirain, Mendi-mendiyan, amb música d’Usandizaga, i Mirentxu i Amaya, amb música de Guridi. La renovació de la prosa erudita es produí a partir del 1850, en part gràcies a l’activitat del príncep Louis Lucien Bonaparte, que s’interessà pel basc i sufragà la publicació d’estudis i traduccions. Però més profunda fou la renovació que es produí a partir de la darrera guerra carlina. A Pamplona, al voltant de la Revista Euskera (1878-83), es reuniren homes com Arturo Campión, que continuà l’obra erudita del príncep Bonaparte; a Sant Sebastià, el centre fou la revista Euskal-Erria (1880-1918), fundada per José Manterola. Això no obstant, correspongué a la generació següent de superar una difosa tendència romàntica pseudohistoricista i d’establir la cultura basca sobre bases noucentistes. Són membres d’aquesta generació Julio de Urquijo (1871-1950), que el 1907 fundà la Revista Internacional de los Estudios Vascos (París-Sant Sebastià), i el sacerdot biscaí Resurrección María Azkue (1864-1951), que fins a la mort dirigí l’Acadèmia de la Llengua Basca (Euskaltzaindia), de la qual havia estat un dels fundadors el 1918. Dins l’Estat espanyol, les dificultats posades a l’ús i conreu de les llengües no castellanes després de la Guerra Civil de 1936-39 repercutiren negativament sobre la vitalitat de la llengua i de la literatura basques, sobretot pel mancat ús de l’idioma a l’escola i en els mitjans de comunicació. Malgrat les circumstàncies adverses, el nombre d’escriptors en basc ha augmentat, i la llengua ha aconseguit un bon grau de perfecció i maduresa. Com a poetes hom pot esmentar els noms de Kerexeta, F. Loidi, Muxika i Basurko, com a novel·listes els de Yon Echaide i J.A. Loidi, autor d'Amabost egun Urgain'en (‘Quinze dies a Urgain’, 1957), traduïda al català. Ha estat un fet important la versió íntegra de la Bíblia al basc, i també la introducció de la llengua viva a la litúrgia catòlica. Moltes publicacions en basc són religioses pel contingut o pels promotors, però també n'hi ha de polítiques, de tendències diverses. Després d’assegurar la subsistència del basc com a llengua viva i popular, les dificultats més urgents foren les de superar la diversitat de dialectes parlats i escrits i la necessitat d’una unificació literària. El congrés celebrat per Euskaltzaindia a Arantzazu el 1968 representà una fita important ja que hom incià la unificació del basc, adoptant un model intermedi entre el guipuscoà i el labortà. Deu anys més tard, Euskaltzaindia ratificà aquesta línia en el congrés de Bergara. Pel que fa a la creació literària, si bé els anys posteriors a la Guerra Civil de 1936-39 imposaren una continuïtat, la ruptura es produí al voltant de la dècada dels anys seixanta. A aquesta renovació contribuïren autors com Txillardegi, la labor poètica de J. Mirande, G. Aresti i altres que ja els anys cinquanta havien iniciat aquesta innovació. En aquest decenni dels seixanta la literatura basca tractà de trencar els cànons. Cal citar autors com G. Aresti, que publicà Harri eta herri (‘Pedra, poble’, 1964), Euskal harria (‘La pedra basca’, 1967) i altres; en prosa Txillardegi donà a conèixer Peru leariza'ko (1960) i Elsa Scheelen (1969). R. Saizarbitoria publicà Egunero hasten delako (‘Perquè comença tots els dies’, 1969), on és palesa una nova estructura narrativa. La dècada dels setanta fou més complexa. Junt a les dues darreres obres d’Aresti, es troben les de B. Gandiaga, des d'Elorri (‘Espí’, 1962) fins a Uda batez Madrilen (‘Un estiu a Madrid’, 1977), autèntica conciliació de literatura popular, expressionisme i protesta social. Composicions de caràcter simbolista es troben en l’obra de J.M. Lekuona, junt amb altres autors com X. Lete, K. Izalirre, M. Lasa i T.A. Hartza. En el terreny de la narrativa destacaren B. Atxago i J.A. Arrieta. En el teatre la renovació corregué a càrrec de G. Aresti, junt a autors prolífics com A.M. Labayen o P. Lartzabal, els quals continuaren i s’inseriren en la tradició de la preguerra. Des d’una perspectiva global, en la literatura basca dels anys vuitanta hom continuà accentuant dos fets molt recents: d’una banda, l’aparició d’obres que són fruit d’una concepció de la literatura com a activitat autònoma, i de l’altra, la convivència simultània de diverses tendències literàries. Aquestes dues característiques, que en les grans literatures europees estan arrelades en segles de tradició, són, ben al contrari, tan sols entrevistes a l’inici dels anys seixanta en la literatura basca, llevat d’algunes excepcions en el camp de la lírica. Els anys setanta i vuitanta confirmaren la consolidació i la difusió d’aquests trets. A més, l’increment notable de la producció editorial contribuí a l’existència d’una gamma relativament àmplia d’autors i obres que convisqueren en universos literaris múltiples. Així mateix, caldria assenyalar, pel seu caràcter innovador, la progressiva universalització de l’expressió d’alguns autors. Tanmateix, això no implicà que els motius que gaudiren de preeminència en el camp de la lírica, com la terra, el treball i I'home i, en definitiva, la preocupació social o existencial, hagin caigut en l’oblit. Ben al contrari, la seva vigència la testimoniaren Hitzak (1983), de K. Santisteban o Arrotzarena (1983), de J.A. Arrieta. El recurs a l’evocació literària com a mitjà per a captar la realitat es feu palès en diverses obres poètiques d’aquest període com Etiopia (1978), de B. Atxaga; Izuen gordelekuetan barrena (1981), de J. Sarrionaindia; Bertso-paper printzatuak (1986), de J.A. Arrieta; Emyly (1987), de P. Perurena o Denbora, nostalgia (1985), de F. Juaristi. El món referencial perdé pes específic en la creació literària i, des d’una nova actitud artística, s’anà generant una visió del cosmos diferent, amb menys punts de suport que l’anterior. La metaliteratura i la convivència de temes i tècniques narratives diversos tampoc no foren aliens a la novel·la. Aquesta pluralitat es manifestà en la disparitat de Ies obres narratives. A. Zubikarai donà continuïtat al costumisme, l’únic tipus de novel·la que podria qualificar-se com a tradicional en la literatura basca. A. Lertxundi, al seu torn, s’allunyà del costumisme, tot revelant a través d’un tractament formal modern la tragèdia permanentment oculta sota un decorat idíl·lic. En Gilen garateako Batxillerra (1984), M. Onaindia actualitzà el tema històric lluny de la novel·la històrica del final del s. XIX, J.A. Arrieta obrí la novel·la a la intertextualitat amb Manu miliatri (1987) i J. M. Irigoien s’aproximà al realisme màgic amb Poliedroaren hostoak (1982). Per la seva banda, el gènere dramàtic tingué una presència més escadussera i fou el menys afectat per la renovació, que afectà amb major o menor intensitat els altres gèneres de la literatura basca. L’èxit de la novel·la Obabakoak (1989), de B.Atxaga, guardonada, entre altres premis, amb el Premio Nacional de Literatura, serví per a emfasitzar un moment de creació important en les lletres basques; la seva immediata traducció a altres llengües ha permès una primera projecció contemporània d’aquesta literatura. Fou un moment que tingué B.Atxaga com a eix nuclear i entorn del qual cal recordar els membres de la generació immediatament anterior (J. Sarrionaindia, J.A. Arrieta o A. Lertxundi), i també els escriptors que comencen tot just a fer conèixer llur veu: Joxemari Iturralde (Izua hemen, 1989), Andoni Eguskiza, Koldo Izaguirre, Pako Aristi (Iraileko ipuin eta poemak, 1989) i Ignacio Múgika, entre altres. Cal remarcar, també, la progressiva creació d’un corpus de crítica literària en euskera nodrit sobretot per Jon Kortazar, Jesús M. Lasagabaster i Jon Juaristi. A la dècada dels noranta hi hagué un esforç per donar a conèixer la literatura basca a l’Estat espanyol. Així, es publicaren diverses antologies traduïdes al castellà (com per exemple Antología de la poesía vasca, que incloïa J.Miranda, G.Aresti, I.Sarasola, K.Izaguirre, B.Atxaga, X.Lete, etc) i també llibres d’assaig (La luz inextinguible. Ensayos sobre literatura vasca actual, de Juan José Lanz, 1993). El procés de normalització i modernització de la literatura conreada en basc accelerà, es multiplicà l’edició, sobretot de literatura infantil i juvenil, es notà la incidència de l’escolarització en èuscar i es consolidà de mica en mica les traduccions d’autors estrangers. Però encara hi hagué mancances, com ara de revistes i publicacions especialitzades, tot i que destacà la tasca de la revista de pensament ‘Jakin’, que també publicà llibres. Es poden esmentar dos fets de l’any 1999 que són signe d’aquesta normalitat. Primer, l’Associació d’Editors Bascs, en col·laboració amb el govern basc, publicà les obres de tres autors clàssics: Haritchabaletaren bizia eta Don Juan eta bere adixkidiak, de Jean Baptiste Constantin, Auñemendiko lorea, de Txomin Agirre, i 14eko Gerla Handia, de Jean Saint-Pierre. I segon, Mari Jose Olaziregi publicà el resultat d’anys d’investigació a Euskal gazteen irakurzaletasuna. Azterketa soziologikoa, en què informa dels hàbits de lectura dels joves, i hi destaca la dada que un 37% trien els llibres perquè són en basc. D’altra banda, es crearen les beques literàries Joseba Jaka, concedides per la Fundació Euskalgintza Elkarlanean, que es convertiren en una referència obligada per als escriptors bascs. Per a novel·la, alguns dels autors que les han guanyat són Joseba Sarrionandia, un dels millors escriptors contemporanis, i Aingeru Epaltza, un nou valor, i per a poesia, Juanjo Olasagarre i Harkaitz Cano, que també és un narrador prometedor. Entre els grans autors, hi hagué Anjel Lertxundi, Juan Mari Irigoien i Bernardo Atxaga. En narrativa, també destacà Arantxa Urretabizkaia (Koaderno Gorria, 1999), Isidro Rekarte, Xabier Mendiguren, els nous valors Daniel Landart (Anaiaren azken hitzak, 1999), Fernando Morillo (Gudaoste ametsak, premi Tene Mujika 1999) i Unai Iturriaga (Berandu da gelditzeko, 1999), i el primer llibre de narrativa per a adults de Jesús Mari Olaizola, Txliku (Hontzaren ordiak, 1999), un dels escriptors més prolífics de literatura infantil. Pel que fa a la poesia, destacà l’associació Hatsa, que el 1999 organitzà un Dia de la Poesia i publicà el llibre Hatsaren poesia, que recull poemes inèdits de més de quaranta poetes, i també el jove Felipe Juaristi (1957) i l’estrena en aquest gènere de la periodista Pili Kalzada (Ur-tximeletak, 1999). En teatre, es pot esmentar Javi Cillero (Uztailaren laua Renon, premi Ciutat de Sant Sebastià 1999), i en assaig, Koldo Izagirre i l’obra Euskal literaturaren historia txikia (‘Breu història de la literatura basca’, 1997), en què destaca l’atenció a un gènere molt arrelat al País Basc, el bertsolarisme, la transmissió de versos i poemes dels bertsolariak o improvisadors que narren i canten els seus versos. Al llarg dels darrers anys, la normalització lingüística del basc, s’ha estès als altres àmbits de la societat, amb una clara voluntat, per exemple, de promoure l’ús de la llengua entre els immigrants. És significativa, en aquest sentit, la presència per primer cop de persones de diverses ètnies en el cartell promocional de la Korrika (‘cursa per la llengua’) del 2005. També ha estat important, pel que fa a la normalització, la gran audiència que han obtingut algunes sèries de televisió, especialment la telenovel·la Goenkale, produïda per EITB i que s’emet des del 1994. En novel·la, els darrers anys s’han vist marcats per l’aparició de dues obres especialment significatives. D’una banda, SPrako trambia (‘Un tramvia a SP’, 2003), d’Unai Elorriaga, guanyadora del Premio Nacional de Literatura del Ministeri de Cultura, una novel·la d’estil molt particular que mostra els processos mentals dels personatges amb una original tècnica d’associació d’idees i un gust per la imatge sorprenent. De l’altra, Soinujolearen semea (‘El fill de l’acordionista’, 2004), de Bernardo Atxaga, que, a cavall entre el costumisme i la reflexió sobre els temes més punyents de la història recent del País Basc, tanca el cicle narratiu d’Obaba reprenent temes i situacions d’obres anteriors. També els darrers anys s’han consolidat nous valors, com ara Aingeru Epaltza, que continua a Rock'n'roll (2000) la carrera iniciada amb la novel·la històrica breu Tigre ehizan (‘Caçadors de tigres’, 1996). Destaquen també Berriro igo nauzu (1996), de Xabier Mendiguren; Bizia lo (2003), de Jokin Muñoz; Larrepetit (2002), de Pello Lizarralde, o % 100 Basque (2001), incursió en la narrativa de la reconeguda poeta Itxaro Borda. Pel que fa a la poesia, cal assenyalar la promoció realitzada a Catalunya a través de les jornades Veus paral·leles, amb recitals de poetes catalans i bascos a Barcelona i Tarragona. Destaquen, entre les obres més recents, Glosak, esana zetorrenaz (2003), de Tere Irastortza, i Harri txitxolak, de Jean-Louis Davant. És important també la publicació de la col·lecció XX mendeko poesia kaierak (rQuaderns de poesia del segle XX’, 2001), en la qual el crític Koldo Izagirre presenta quaranta petites antologies de l’obra poètica d’autors del segle passat.

Col·laboració: 
JAII / JaC / ATL
Llegir més...