A Catalunya, el billó aparegué al s XI, sota Ramon Berenguer I, per la necessitat de donar cos a monedes de contingut d’argent molt petit (entorn dels 0,30 grams entre els ss XI i XIV) dins un mercat on circulava en exclusiva la moneda-valor. El percentatge de plata que inicialment fou del 50%, anà disminuint al llarg del s XII i sota Jaume I era només d’un 16,5%, cosa que, juntament amb algunes emissions fraudulentes de coure argentat, despertaren una forta oposició i obligaren a retornar a una millor llei. Fou creat, així, el diner de tern amb un 25% de plata, percentatge que es mantingué fins a Ferran II. Sota els primers Àustria la moneda barcelonesa havia tornat a baixar per sota del 16%. Malgrat tot, com que la tendència general era la d’arribar a batre coure pur —fet que es produí en els amonedaments locals i aviat a Castella— el billó barceloní mantingué el seu prestigi i les emissions moderades mantingueren una estabilitat monetària a Catalunya, en contrast amb la resta de la península Ibèrica. Durant la guerra dels Segadors hom intentà sense èxit posar en circulació moneda de coure pur. A València i a Mallorca, les emissions foren iniciades sota el regnat de Jaume I, també a llei de tern, però les caigudes de llei es produïren produïren molt abans que al Principat: Jaume II de Mallorca la rebaixà al 23% (2,75 diners) i Martí I al 16,5% (2 diners) a Mallorca, mentre que, a València, les abundants emissions de Jaume I mantingueren el seu circulant de tern fins al regnat d’Alfons IV, que també en rebaixà la llei al 16,5% (2 diners), i posteriorment, sota Felip III, a València, el billó contenia només un 5% de plata. A Castella el billó, com a unitat de compte, fou usat sota la denominació de ral de billó, amb un valor de quatre dècimes parts del ral de bon argent. A partir del s XVII el sistema de compte en rals de billó s’anà estenent talment que, al s XVIII, era una forma ja del tot generalitzada, i esdevingué oficial de la monarquia hispànica quan, l’any 1809, Josep Bonaparte disposà que la moneda castellana fos marcada així. Malgrat això, amb Ferran VII es mantingué el valor de la moneda d’acord amb el sistema tradicional dels rals forts, llevat el curt període constitucional (1820-23). Des d’Isabel II restà com a definitiva la indicació del valor de la moneda en rals de billó, tant en l’argent com en l’or. Des del juny del 1864, fou intentada la introducció d’una nova unitat, l’escut, de valor equivalent a deu rals de billó, que perdurà fins a la revolució del 1869.
m
Numismàtica i sigil·lografia